dissabte, 26 de setembre del 2009

Pero esto que es!

És força indignant arribar a l'extraordinari Museu d'Antropologia de la Ciutat de Mèxic amb la intenció de visitar la Fira del Llibre d'Antropologia i Història, que se celebra aquests dies amb Catalunya com a cultura convidada, i trobar-se aquest llibre exposat. Però què és això! Després de tres hores remenant llibres d'editorials tant destacades a Mèxic com el Fondo de Cultura Económica, la UNAM, la INAH, resulta que arribem a la Editorial Base i ens trobem amb el llibre d'un 'pájaru' anomenat Josep Maria Minguella.

Pels qui no el coneguin, aquest personatge era un d'aquells agents FIFA que es dedicava a cobrar sucoses comissions pels traspassos de jugadors de futbol d'elit. Sí sí, així de senzill feia caixa el senyor Minguella. Entre puro i puro, entre partideta i partideta al dòmino, va decidir presentar-se a les eleccions a la presidència del FC Barcelona fa ja uns anys. El seu evident fracàs no el va apartar, tanmateix, de l'escena pública, i gràcies a la seva privilegiada posició en el 'mundillo' futbolero, ha seguit participant a les tertúlies de nombrosos programes de futbol , tat a la ràdio com a la televisió. La seva animadversió per la gestió de Laporta és manifesta, el que no pot estranyar a ningú si tenim en compte les seves evidents limitacions com a alguna cosa més que vividor.

Ara que ja coneixeu el personatge, espero que us feu càrrec del meu enuig després de trobar-me aquest llibre ja no només a l'estand de l'editorial que va publicar-lo, sinó, i això és el més greu, a l'exposició dedicada a llibres escrits en català i relacionats sobretot amb la història i l'antropologia. Entre antics exemplars d'obres mestres de l'Institut d'Estudis Catalans, d'escriptors prolífics en les lletres catalanes, de grans llibres dedicats amb cos i ànima a reconstruir la nostra història com a país, s'hi troben les memòries d'en Minguella! Rídicul però cert. Veure per creure.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Cercant entre somnis


La tènue llum que il·lumina el menjador dóna un aire més reflexiu a l'ambient. Davant meu, una dolça veu acompanya el meu viatge cap a l'infinit. Els senzills i tendres acords de guitarra fan volar la meva imaginació cap a un món sense preocupacions. Aquell indret no coneix les guerres, ni la fam, ni l'egoisme i la falta de valors humans de moltes persones.

La bella simfonia m'arrossega cap a un lloc on el vaivé de les onades es fon amb el cel despullat creant una atmosfera indescriptible. Busco en la memòria un paradís com aquell. Qui no s'ha imaginat algun cop trobar-se en una platja deserta, a la llum de la lluna, escoltant una tendra melodia, que acompanyada d'una veu celestial convida a oblidar-se de tot? Podem oblidar-nos de tot? De les nostres angoixes, les nostres inquietuds, les nostres pors, la nostra rutinària rutina? O podem ser un jo valent, desacomplexat, i amb una autocontrol emocional que ens permeti afrontar les situacions amb una racionalitat humana?

Oblidar? Deixar que les coses per les que lluitem es fonguin en segons cap al no res. Afrontar. Cercar. Trobar. Aquesta és la simfonia que em guia cap al meu paradís celestial.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Independence day




Heus ací el gran dia: 15 de setembre. L'inici de la independència, del final de la dominació espanyola després de 3 segles d'ocupació. A Mèxic durant els dies previs a la celebració els carrers ja s'han vestit de gala, i costa recordar on ha quedat col·locada l'ensenya 'patria' més gran. Segurament, és difícil superar la que presideix la plaça central de la ciutat, el popular Zócalo.

La bogeria envaeix a les masses. Ningú es vol perdre una data tan assenyalada. A mesura que cau el dia, els petards llançats per quitxalla il·luminen els carrers, mentre que la pluja amenaça amb desdibuixar la jornada. Però sí una cosa tenen els mexicans és que al mal tiempo buena cara. Dit i fet, arribem amb el temps just i esbufegant a la plaça principal, on el president mexicà ha de pronunciar el 'Grito' de la independència. La gent obvia la mala situació econòmica, la corrupció estructural de l'Estat mexicà, o la relació de dependència que té l'economia nacional respecte les multinacionals estrangeres. Tant se val com de malament anem. L'important és sentir-se mexicà. Com a bon patriota.

S'acosta l'hora. És el moment d'entrar a la plaça. Corredisses. El record del narcoatemptat amb granades contra la població civil de Morelia de l'any anterior exaspera les mesures de seguretat fins a nivells insuportables. Rodejats de policia, ens quedem una estona palplantats davant un control de detector de metalls. Quan a la fi accedim al Zócalo, el pronunciamiento ja s'ha acabat. Però per davant quedarà la il·lusió, malgrat les penúries, de sentir-se mexicà. I res millor per celebrar-ho que agafar una merda fins la sortida del sol. Perquè malgrat tot, la ciutat no deixa mai de bategar. Amb festa o sense, al dia següent molta gent anirà a treballar per guanyar-se quatre molles, i veient com alguns arriben a casa arrossegant-se. Per la pàtria, s'ho val.

dimecres, 16 de setembre del 2009

El diluvi universal

A la Ciutat de Mèxic la temporada de pluges converteix les vies urbanes en un doble caos. Si ja habitualment la ciutat és un infern circulatori, amb cotxes girant en totes les direccions, autobusos parant-se cada cinc metres per recollir algun passatger, taxis fent ral·lis a plena llum del dia, i peatons desesperats pel caòtic trànsit, quan plou la cosa empitjora. I molt. No és que els governants de la ciutat no ho sàpiguen. Cada any és el mateix, arriba l'estiu i els aiguat són quasi diaris. I cada any la ciutat assisteix a un espectacle urbà no apte per a cardíacs.

Fins i tot la policia arriba a tancar diverses entrades o sortides de les vies principals, impedint als autobusos (alerta!) fer el seu recorregut habitual, per a desesperació dels resignats usuaris. Ahir la història va tenir encara més gràcia: era la celebració de la independència mexicana de la Corona ecspanyola, efèmeride que l'any vinent arribarà al seu bicentenari. Però com que a la Mare Terra poc li importen les celebracions, els defeños es van trobar de nou com la tronada de la tarda va deixar innundada mitja ciutat. I sinó, fixeu-vos en les fotos que vaig prendre des d'una zona de la ciutat que està al peu de la muntanya de l'Ajusco, semblava el Noguera Pallaresa! Vies innundades, cotxes convertits en barques improvisades, carrers tallats. I és clar: un caos circulatori infernal!!! El més curiós del cas és que després es trobes cartells pel metro com el que podeu veure a sota. Veure per creure, malgovernants!






dilluns, 14 de setembre del 2009

Lliçons de periodisme

Els diaris mexicans, especialment La Jornada. regalen una titulars que ni els menys entesos en llenguatge periodístic serien capaços de reproduir. Obvien per complet la simple construcció S-V-P, per 'regalar' al lector un embarbussament infumable. Però la cosa ja no s'atura en l'abans mencionat rotatiu, sinó que llegint avui La Crónica m'he trobat aquesta perla. Sí nois sí, infumable!


divendres, 11 de setembre del 2009

I de nou, tacos!


Prometo que no trairé el pecat de la gula. Prometo que no em fotré com un rebacó. Prometo que vigilaré amb el menjar del carrer. Prometo que,... visca els tacos!

dimarts, 8 de setembre del 2009

Aterrant...



Un ja es troba com a casa. No recordeu quan fèieu plàstica a primària o quan a les colònies d'estiu els tallers manuals us devoraven les belles tardes d'estiu? A l'aeroport internacional Benito Juárez de la Ciutat de Mèxic sembla que els agraden els treballs manuals. I sinó, fixeu-vos en les fletxetes dels indicadors. Ni a 4rt d'EGB tenien tanta (des)gràcia!

dissabte, 5 de setembre del 2009

Ja hi som



L'arribada a Mèxic un any i escaig després no ha pogut ser més revival. Com ja succeí els dies del meu comiat, la capacitat etílica d'alguns mostros (la colla amb qui més em feia per allà) no ha variat gens. Tan se val que sigui tequila, o qualsevol altres brebatge, si l'ampolla està plena acabarà buidant-se. I si a les 8 del matí encara en queda, un traguet serà també una bona opció.

Un punt i a part mereix l'inefable Marco, l'entranyable personatge de caçadora pretèrita que segueix fent estralls amb la seva capacitat per reconvertir-se en un bebedor de luxe. A l'arribar a l'aeroport, el paio assegurava que ja no bebia massa. Diverses hores després, el bo d'ell s'acomiadà de casa al matí fotent un bon traguet de margarita, això és, tequila amb llimona. Veure per creure.

dijous, 3 de setembre del 2009

Nos vemos al rato.




Esta no es una despedida, sólo es un 'hasta luego'. De todos los paisajes que embellecen mis recuerdos y del mundo que he conocido desde crío. De todos esos momentos buenos que he vivido en estas tierras bañadas por el Mediterráneo y que esconden una historia fascinante. De tod@s es@s amig@s y compañer@s con los que comparto reflexiones, historias de amores y desamores,sueños, proyectos, pero sobretodo, relaciones humanas libres y momentos maravillosos. A tod@s ell@s, un abrazote y hasta prontito!

Aprovecho para anunciar un cambio en mi blog; por cuestiones de emigración temporal, de ahora en adelante se centrará en mis peripecias del otro lado del Atlántico. I com és obvi, estarà escrit en català. Benvingudes i benvinguts al racó del bageles! Prometo (si m'hi esforço i tinc temps, eh!) escriure un diari de viatge, no sé si em sortirà però prometo intentar-ho! Salut i força família!

dimarts, 1 de setembre del 2009

Carretons, carretons, cursa de carretons!







Las Fiestas Alternativas de Sants tienen en la Cursa de Carretons uno de los momentos más álgidos de los festejos. Con el objetivo de ofrecer unos eventos populares, no comerciales y respetuosos con los demás (léase los festejos taurinos y las corridas), l@s que trabajan en las fiestas tratan de ofrecer una programación lo más variada, divertida, y no competitiva posible. Quizás una de las actividades que se han convertido en ineludibles por esa mezcla tan bonita es la Cursa de Carretons, que este año llegó a la séptima edición.

Se trata de lanzarse por una calle que hace una curva a la izquierda y desciende después unos metros hasta la meta en el menor tiempo posible. Pero no sólo gana el más rápido, también el que tiene el carro (autoconstruido con toda la imaginación que a uno se la ocurra) más original, el que se da el mejor madrazo contra el suelo (queremos sangre!!), etc... En fin, una fresca y sana manera de pasarla bien!!! Y el público, a chupar!!!!