Aquí fa pudor a... motivosa!!!

Si hi ha un aspecte curiós que caracteritzi la tardor de Barcelona, almenys en els darrers anys, aquest és la pudor a una herba màgica que destil·la l'aire de molts dels seus carrers. La cosa és seriosa. Com si d'un rellotge de precisió suïssa es tractés, l'època de la collita arriba puntualment coincidint amb l'inici de l'estació prehivernal. I la ciutat s'omple de joiosos fumadors a les places, d'olors de tast rocós i viatge brillant pels carrers,... i els ullets de molts infeliços reflecteixen  les bondats del tast d'aquella planta que durant els mesos de més sol omple de verdor les terrasses de tantes i tantes cases de la Ciutat Comtal.

Un que ja ha tastat diverses vegades les llindeses dels xurros que il·luminaven la prosa d'en Marley, no pot evitar parar-se cada cop que passejant pels carrers de Barcelona una espessa fumera es cola entre l'aire contaminat de la ciutat. Degustar-la amb l'olfacte et fa tornar a sentir la rudesa del seu tacte, i l'energia del seu viatge cap a un mar de núvols desendreçat. Pel que fa a mi, em quedaré amb aquest record. A la resta, bon profit.

Música mestre!!!

Entre tanta batalleta dels meus records perduts en la inmensitat de la selva, en la blavor brillant del Carib, o en els múltiples tresors que amaga l'antiga Nueva España, sembla mentida que ja hagi tornat a disfrutar de la pàtria, és a dir, de meu llitet king size comodíssim, i no us hagi fet cinc cèntims de tot allò que estic sentint aquests dies de retorn a la grisa tardor mediterrània.

Com que això d'emular al geni de Francis Ford Coppola en la història paral·lela que va dirigir amb gran encert a la segona entrega de The Godfather no està a l'abast de gaires mortals, em llançaré a la meva modesta piscina i tractaré d'explicar cosetes d'aquí i d'allà, de manera que el blog passarà a ser com una història del temps present i del temps viscut a Mèxic. És molt probable que posant a Coppola com a llistó m'estimbi amb força facilitat. No pretenc guanyar cap Oscar, així que faré el que pugui.

I comencem parlant d'aquesta música tan celestial amb què el periodista esportiu Ramón Besa (n'hi ha alguns d'aquell ram que no són mediocres del tot) feia referència a la melodia que el Barça desplega sobre la gespa molt sovint. Dimarts passat, retrobament amb el Camp Nou després de mig any llarg sense visitar-lo. El rival, tot un campió d'Itàlia com l'Inter. El partit, un ser o no ser a l'aclamada 'Lliga de Txampinyons', altrament dita Champions League. El resultat, una melodia que només està a l'abast dels astres més  fabulosos de la galàxia (algú recorda la blanca??). Una música alegre, fresca, cuidada, ben trenada, pausada però intensa, i molt eficaç. Com a tots ens agradaria ser, vaja. Així les gasten a Can Barça. Que vagin passant.


Castellano: Entre tanta historieta de mis recuerdos perdidos en la inmensidad selvátia, o en el brillante azul del Caribe, o en los múltiples tesoros que esconde la vieja Nueva España, parece mentira que haya regresado ya a mi patria, eso es, a mi cama king size recomodísima, y no le haya contado todo lo que voy sintiendo estos días de retorno al gris otoño mediterráneo.

Esto de emular al genial Francis Ford Coppola en la historia paralela que con gran encierto dirigió en la segunda parte de El Padrino  es una tarea bastante compleja, así que me lanzaré a mi modesta piscina e intentaré contarles batallitas de aqui y de allá, convirtiéndose este blog desde ya en una especie de historia del tiempo presente y del tiempo vivido en México. Es muy posible que colocando a Coppola como listón me la pegue con mucha facilidad, No pretendo ganar ningún Oscar, así que haré lo que buenamente pueda.

Y empecemos la plática con esta musica tan celestial que despliega mi querido Barça muy a menuda. Sin ir más lejos, el pasado martes me reencontré con la magia de un partido en el Camp Nou tras meses alejado de ese santuario. El rival, todo un campeón de Italia como el Inter de Milán. El partido, un ser o no ser en la reconocida 'Liga de Champiñones', también conocida como Champions League. El resultado, una melodia que sólo está al alcance de los astros más grandes de la galaxia (alguien recuerda a la galaxia madridista?). Una musica alegre, fresca, cuidada, bien trenzada, pausada pero intensa, y muy eficaz. Como a todos nos gustaría ser, vaya. Así se las gastan en Can Barça. Que vayan pasando.

El llibre de la selva (part 2)

 Preguntant-me sobre si realment havia valgut la pena, lleganyut fins a les sabates, vaig pujar a les cinc tocades de la matinada a la furgoneta que havia de portar-me fins al jaciment arqueològic de Tikal. Durant el camí, la boira anava descobrint la selva més salvatge (valgui la redundància) que mai abans hagi vist. A quarts de set, ja entrava per la porta de Tikal, després de veure amb admiració i sorpresa la perillosa arribada d'un cocodril a un petit llac que es troba abans de l'entrada.

La primera impressió que un s'emporta d'allà, després de veure el rètol informatiu de l'entrada, és que serà un parc temàtic força gran. Però la veritat és que de parc temàtic res. El jaciment està força ben cuidat, si deixem de banda la mala educació d'alguns especimens que deixen brossa al terra. Les senyalitzacions són d'allò més clares, i els camins semblen bastant verges malgrat estar òbviament destinats al turisme de l'espai. Tikal és gran, molt gran. De fet, només està excavacat el 20% del jaciment total. La resta, a mirar al cel. I és que el govern de Guatemala ha tancat de moment l'aixeta i els arqueòlegs i antropòlegs locals no poden continuar indagant els secrets que amaga la selva de les terres altes del Petén. Una autèntica vergonya.

 

Malgrat la son, començo a passejar pel bell indret. A les primeres de canvi, trenco cap a la dreta i abandono el camí principal per anar a unes altres piràmides desertes. La gràcia de Tikal és que malgrat estar poc excavacat és tan gran que pots perdre't sense sortir del recinte però estant en la més absoluta soledat, franquejat només per una mar de vegetació verda i espessa. En aquests camins, l'únic que un veu a cantó i cantó és una espessa selva, amenitzada per sorollets d'animalets rarets. No és que no m'agradin eh, però hi ha alguns forats en la terra que em semblen poc fiables. Hores després, un guarda forestal em confirmarà els pitjors presagis: Poden ser d'una taràntula!!! El paio em diu amb aquella tranquil·litat llatinoamericana: -Mortales pueden serlo [les picades d'aquest bitxo], pero normalmente sólo aparecen de noche. Gràcies pel consell nanu, ja m'has fet decidir, avui dormo a l'hotelet de Flores!

Caminant caminant, un pot arribar a una piràmide o temple de vistes sublims. Algunes superen els 60 metres i ofereixen unes vistes genials de l'oceà de vegetació selvàtica. Fins i tot una cal escalar-la literalment per unes escales de fusta empinadíssimes i a prova dels més valents. No cal dir que un servidor les va pujar amb tot el seu amor i valentia habituals. Després hi ha la plaça principal del jaciment, que inclou dos temples, una espècie d'acròpolis i un joc de pilota. Es pot dir que és l'indret més semblant a les Rambles de Barcelona que es pot trobar a Tikal. I després, un servidor pren la guia que havia descarregat d'internet i s'aboca a la recerca dels llocs més recòndits i allunyats del centre de la joia maia.

 

En efecte, la part final de la meva excursió per Tikal fou la millor. Vaig caminar sol durant hores, admirant l'impressionant flora i fauna del millor tresor maia. Vaig tenir la ocasió de seguir (i perseguir) micos que grimpaven branquilló rere branquilló per l'espessa selva del Petén. Vaig escoltar amb una inquietud tènue com els gemecs d'una altra espècie de micos s'imposaven sobre l'espessa jungla. Vaig comprovar com la increïble frondosa selva era capaç d'absorbir la pluja sobre el meu sorprès caparró. Vaig emocionar-me fins al punt d'estar a punt de trencar a plorar. Vaig anar a Tikal. El tresor més ben guardat dels maies. Encara hi somio.

El llibre de la selva (part 1)

Mentre el tifó Ida s'apropava perillosament cap a les costes iucateques dels antics maies, un servidor va decidir escapar d'aquells dies de pluja i tempesta i embarcar-se cap a les profunditats de la selva. Dit i fet, a quarts d'una de la matinada d'un diumenge recent vaig agafar un autocar cap a Chetumal, població fronterera entre Mèxic i Belize. I a les 6, ja estava en una fragoneta camí de la regió del Petén, al nord de Guatemala.

L'aventura és del tot recomanable, malgrat les infames taxes que t'obliguen a pagar a les fronteres. A Mèxic et cobren 10 euros per sortir del país, a Belize 15 dòlars, i a Guatemala 3 dòlars més tant per entrar com per sortir. A ningú li han agradat mai les fronteres. Com a europeus integradíssims en el xiringuito capitalista de la UE, ja fa anys que aquestes divisions absurdes van deixar d'afectar-nos gaire. Però per aquelles contrades ja és una altra història. Prou divertida, amb tot. Un cop a la frontera entre Mèxic i Belize, cal baixar del cotxe amb les maletes carregades a l'esquena, i creuar a peu la imaginària línia. Un cop a Belize, el paisatge s'omple de cartells en anglès promocionant activitats de tota mena. El paisatge el lideren les vendes de terrenys, en acres . El paisatge belizeny no deixa de ser prou pintoresc, on carreteres amb prou feines asfaltades es barregen amb cases de fusta que sembla que s'hagin de caure en qualsevol moment.

Un cop creuats els dominis dels vells rastafaris d'arrel anglosaxona i raça africana, toca entrar a Guatemala. Com ja m'havia succeït en l'anterior visita a aquest país el 2008, la frontera és com una festa sense ordre ni concert; els canviadors s'amunteguen davant teu a la recerca de dòlars o pesos, les pedretes del camí sense asfaltar de la frontera empipen els peus, la gent deambula amunt i avall sense saber on anar, entre d'altres llindeses. Després de superar aquesta formalitat tan guatemalteca, ens endinsem per les terres altes del nord del país en direcció a la regió del Petén.

 Lo de Guatemala és de manual: sempre hi trobaràs carreteres principals sense asfaltar, d'altres en construcció i amb pudor a asfalt per tot arreu, o algunes ben asfaltades. Dóna la sensació que vagis on vagis, les vies de comunicació estan sempre en construcció. S'imaginen què deu fer el Ministre d'infraestructures d'aquell país? Passarell. Després d'hores perduts en la inmensitat selvàtica, aconseguim arribar a un centre comercial proper a Flores, el poblet que serveix de camp base per conèixer la regió, o com a minim per anar a Tikal. Necessito canviar diners al banc, i un policia armat amb un succedani de kalashnikov entre mans m'obre amablement la porta del caixer. Si a Mèxic la presència d'uniformats armats ja és molt notòria, a Guatemala no es queden enrere. Cal no oblidar que entre 1954 i 1995 la guerra civil va deixar rius de sang que han provocat que avui en dia les armes corrin pel país sense control.

Arribem a Flores, cal buscar hotel. Tots els que anem en la furgoneta som joves i busquem més o menys el mateix: un preu barat. Decidim anar tots al mateix hotel, amb l'esperança, almenys entre el mexicà que hi havia i jo (els més àvids com quasi sempre en aquest sentit), que amb tanta gentada el responsable ens faria un bon preu. Però la rebaixa va ser més aviat minsa, i, coses de la vida, vaig acabar compartint habitació amb una israeliana (no malpenseu, no m'agradava jeje) per estalviar.

 

Flores és un poble molt bonic. Turístic, d'acord, però si viatges en temporada baixa és molt tranquil. Està envoltat pel no menys preciós llac del Petén, i es comunica amb la veïna Santa Elena a través d'un pont construït sobre el llac. El menjar és una mica més car que a Mèxic, però amb un bon olfacte pots trobar plats a preus raonables. Encara que el propietari del restaurant sigui del Reial Madrid. Ja se sap, tot no pot ser perfecte, però què hi farem. Després d'un bon  àpat toca descansar. Demà m'alçaré ben d'hora per visitar la joia de la corona dels maies: Tikal.

To be continued...

Castellano: Mientras el ciclón Ida se acercaba peligrosamente a Quintana Roo, decidí escaparme de esos días de lluvia y tormenta en dirección a la selva maya. Ahorita no, ahora!, tomé el camión en Playa del Carmen hasta la población fronteriza de Chetumal. A las 6 de la mañana, una furgoneta ya nos esperaba para llevarnos hasta Guatemala.

La aventura es muy recomendable, pese a las infames tasas que te obligan a pagar en las fronteras. En México te chingan 200 pesos por salir del pais, en Belize 15 dólares, y en Guate 3 dólares más por entrar y también por salir. A nadie le gustan las fronteras. Como europeo integradísimo en el chiringuito capitalista de la Unión Europea, hace ya años que esas divisiones absurdas dejaron de afectarnos en el día a día. Pero por esas tierras es otra historia, aunque divertida en el fondo. En la frontera de México y Belize te hacen bajar del carro y te obligan a cargar con las maletas para cruzar a pie la frontera. Quién sabe si para prevenir la obesidad en el pais azteca. En Belize, la carretera se llena de carteles en inglés promocionando cualquir cosa. Es un paisaje bastante pintoresco, donde las carreteras semi-asfaltadas se mezclan con unas casas de madera que parece se van a caer en cualquier instante.

Tras cruzar los dominios de los viejos rastafaris de aire anglosajón y raza africana, entramos en Guate. Como ya me pasó en mi anterior visita a ese país centroamericano, la frontera es como una fiesta sin orden ni concierto, un poco estilo tianguis chilango. Allá los cambiadores de dinero se amontonan a tu alrededor, las piedrecillas del camino te molestan los pies, la gente deambula por todas partes sin saber muy bien dónde va, entre otras perlas. Después de superar esta formalidad tan guatemalteca, emprendemos el viaje por las norteñas tierras en dirección a la región del Petén.

Lo de Guate es de manual: siempre encontrarás carreteras sin asfaltar, otras en construcción, o algunas en más o menos buen estado. Parece que vayas donde vayas, siempre encontraras obras en sus vías. ¿Qué chingados debe hacer el Ministro de Infraestructuras de Guatemala? Otro sinvergüenza más, imagino. Tras horas perdidos en la immensidad de la selva, llegamos a un centro comercial cercano a Flores, pueblo que sirve de base para descubrir la zona, o por lo menos Tikal. Debo cambiar varo en el banco, i un policia armado con una especie de AK-47 en sus manos me abre amablemente la puerta del cajero. Si en México la presencia de uniformados armados ya es muy notable, en Guate no se quedan atrás. No hay que olvidar que la guerra civil de 1954-95 dejó una mancha de sangre que también provocó la circulación de miles de armas por todo el país aún en nuestros días.

Al llegar a Flores, toca buscar hotel. Tod@s l@s que vamos en la furgoneta somos jóvenes y queremos lo mismo, un sitio bara. Decidimos ir al mismo rancho con la esperanza, almenos entre un mexicano que había y yo (los más astutos como casi siempre en ese aspecto), que con tanta gente nos harían una buena rebaja. Al final poco conseguimos, y cosas de la vida, acabé compartiendo recámara con una israelita para ahorrar (no malpiensen que la muchacha no me gustaba).

Flores es un pueblecillo muy lindo. Turistico, sí, pero en temporada baja muy tranquilo. Se encuentra enmedio del no menos precioso lago del Petén, y se comunica con la vecina población de Santa Elena a través de un puente construido sobre un lago. La comida es un poco más cara que en México, pero con buen olfato puedes encontrar platos a precios razonables. Aunque el propietario del restaurante le vaya al pinche Real Madrid. Ya se sabe, nadie es perfecto, que le vamos a hacer. Después de una buena comida, a descansar! Mañana hay que pararse bien pronto para visitar la autentica joya de la corona de l@s mayas: Tikal.

Mirant al cel

Resulta que viatjo al Carib mexicà a la recerca del paradís terrenal. Platges de sorra blanca, aigües turqueses, solet i humitat a dojo,... i què em trobo: una tempesta tropical. Ida li diuen. Ningú sap quina cara fa, però tothom la segueix. Diuen que està a punt d'arribar a les rodalies de la costa caribenya de Mèxic. Les autoritats i els mitjans de comunicació adverteixen a la població. Cal estar alerta. Les embarcacions retirades dels ports, els militars preparats per si de cas, els refugis anticiclons a punt, els supermercats amb reserves extres per sobreviure a un hipotètic desastre. Com quasibé sempre, molt soroll per no res.

Però a tot això, aquí el que de veritat es fot és el que ve uns dies a disfrutar de sol i platja. De sol, no gens. Però, de platja... què carai, me la sua la pluja i el temporal. Que es posa a ploure, doncs al mal temps bona cara. Amb les ulleres borroses per la humitat, un es despulla al mig de la sorra, es canvia, agafa les ulleres de buceig i zas!, cap a l'aigua. Dins del mar, adéu pluja i adéu temporal. En la profunditat d'aquestes aigües, un inmens i celestial espectacle és a punt d'engegar. Coralls que van-i-vénen al ritme de la tènue brisa submarina, peixets d'impossibles tons vius i llampants, estrelles de mar que es descobreixen sota les roques, i fins i tot tortugues(!!!) navegant en la inmensitat subaquàtica, deixen sense respiració a un servidor. Plogui, troni, o nevi, que ningú m'arrabassi aquest món meravellós que s'amaga sota unes aigües de color turquesa i de llegenda bucanera. Llarga vida al Carib!

Léeme en castellano...
Resulta que me chingo un viaje hasta el Caribe buscando el paraíso terrenal. Playas de arena blanca, aguas turquesas, sol y humedad a raudales,... y que me encuentro: una tormenta tropical. Le llaman Ida. Nadie sabe qué cara tiene, pero tod@s la siguen. Dicen que está a punto de llegar a las postimetrias de la costa caribeña de México. Las autoridades y los mass media advierten a la población. Hay que estar alerta. Las embarcaciones son retiradas de los puerto, los militares se preparan por si acaso, los refugios antihuracanes están a punto, el Wal Mart se llena de alimentos por si las moscas. Como casi siempre, mucho ruido y pocas nueces.

A mi todo este teatro me vale madre, más si cabe cuando uno viene a disfrutar de sol y playa. De sol, nada. Pero de playa, que carajo, me vale madres la lluvia y el temporal. Que llueve sin cesar, al mal tiempo buena cara. Con las gafas humedecidas por el mal tiempo que no dejan ver nada, uno se desnuda enmedio de la playa, se cambia, agarra las gafas de snorkel y al agua patos!!! Dentro del agua se acabó el temporal y la lluvia. En la profundidad de estas aguas, un inmenso y celestial espectáculo está a punto de dar comienzo. Corales que vienen y van al ritmo de la tenue brisa submarina, pececitos de imposibles tono vivos y eléctricos, estrellas de mar que se descubren debajo las rocas, i hasta tortugas que navegan en la inmensidad subaquática, dejan sin respiración a un servidor. Llueva, truene, o nieve, a mi que nadie me quite este mundo maravilloso que se esconde bajo una aguas de color turquesa y leyenda bucanera. Larga vida al mar Caribe!

Els 3 grans manaments mexicans

1.- Ahorita nos vemos

Consisteix en fer creure a l'altre que trobar-se de nou és qüestió de dies, hores, minuts o segons. Res més allunyat de la realitat. Mirin el calendari perquè a Mèxic canvia. El que és ara és després, i el que és 'al rato' pot ser etern. La informalitat al poder.

2.- Siempre te querré

No fan falta massa comentaris sobre això, però obvi és que en els camins de l'amor les i els mexicans combinen la passió i l'acaramelament amb fortes dosis d'irresponsabilitat i manca de serietat. No és que estimin així, i en tot cas aquest és un tema força espinós (aquí i a tot el món) sobre el qual frivolitzar i/o generalitzar, però el cert és que en les seves actituds quotidianes aquests valors poden afectar a temes amorosos. Amb resultats, freqüentment, catastròfics...

3.- La ultima y nos vamos

La sentència que resumeix la força etílica i la capacitat per confiar més aviat poc en el que un mateix diu dels i les mexicanes. Borratxera i informalitat s'uneixen en una magnífica i eloqüent frase. Si voleu anar a prendre una cerveseta amb un colega, que no sigui mai mexicà!! Perquè vos asseguro que en sortireu ben calents d'enganxar-ne una rere l'altra. I si no us ho creieu, fem la última. I marxem.