dimarts, 30 de març del 2010

Les fronteres solden els deliris dels predicadors de la por

Recordant amb una amarga però a la vegada afable melangia els mesos que fa que no viatjo (tampoc en són gaires, ho sé), m'ha vingut al cap la darrera excursió que vaig fer pel meu país. Cofoi com un servidor n'està de tenir colegues repartits per tot arreu, vaig acostar-me al bressol de Catalunya, Ripoll. Pàtria de pàtries, bressol dels bressols de Catalunya. Porta d'entrada a la zona menys abrupta dels Pirineus, el Ripollès és un amalgama de valls, verds paisatges i pics nevats que s'alcen en un horitzó proper.

La neu que havia caigut pocs dies abans havia deixat un paisatge emblanquinat de bella factura, com podia apreciar-se a la Vall del Ter. De fet, l'accés al naixement del riu Ter era pràcticament inaccessible a causa de la gran quantitat que s'havia quedat acumulada. Així que el meu olfacte va acabar portant-me al Coll d'Ares, frontera (¿?) entre els Estats espanyol i francès. 

Enmig d'una espessa boira i franquejat per unes muntanyes emblanquinades i quasi misterioses, s'obre un paisatge magnífic un cop arribat al cim del port: la comarca nord-catalana del Vallespir. La seva població emblemàtica, Prats de Molló, destil·la un aire medieval que fa córrer la imaginació uns segles enrere: cavallers, senyors, menestrals, camperols i gents humils desfilen per aquell escenari novel·lesc.

Després de gaudir de la bellesa d'aquells paratges, un torna a mirar el mapa i confirma que els Pirineus tracen la frontera entre França i Espanya. Una frontera imposada, com tantes altres. Una divisió natural, diuen. No recorden (o no volen recordar) que els Pirineus han estat al llarg dels segles una regió d'encontre, on s'ha desenvolupat una important activitat comercial, i on s'ha traçat una cultura i una llengua comunes que ens defineixen com a poble. Al Mèxic del segle XIX la invasió nord-americana va escapçar el territori i va crear una frontera imposada i artificial marcada pel riu Bravo. Què en té de natural aquesta frontera? Què en tenen de natural, les fronteres?

Les fronteres que converteixen a Europa en una fortalesa. Que no pretenen pas blindar una cultura que per altra banda segueix sent hegemònica actualment i que històricament ha estat imposada en nom de la civilització i el progrés. Pretén controlar el fluxos migratoris provocats per les desigualtats generades pel capitalisme entre els països centrals i els perifèrics. Com succeeix al maleït riu de la mort dels Estats Units d'Amèrica del Nord. O a l'Estret de Gibraltar. O a la costa canària. Per això serveixen les fronteres: per  estigmatizar la diferència i la pobresa. Per fer que mirem amb recel al necessitat. Per què només amb la por poden controlar-se unes societats que pateixen els efectes d'un sistema injust i genocida, que utilitza la por per justificar l'injustificable. I així serà, com dirien els apreciats antisistema, fins que aquesta canviï de bàndol.

Us deixo algunes fotos d'aquesta petita excursió. Que la por no ens faci menys alegres i creatives davant les misèries d'un sistema que pretén deshumanitzar-nos!!!


dilluns, 29 de març del 2010

La primavera trompetera

Després de patir un rigurós fred hivernal, ple de dies grisos i plujosos, i de nits eternament gelades, ha arribat la primavera. I amb ella, el bon temps. El solet, la caloreta, la vestimenta que es va fent cada cop més lleugereta... Per que la disfruteu més a gust, us deixo unes imatges que vaig fer de la meva darrera ascensió ciclista al Tibidabo, cim de Collserola des del qual es divisa el pla de Barcelona per una banda, i el Vallès per l'altra. Disfrutem-la!!

 

CASTELLANO: Tras sufrir un invierno marcado por un riguroso frío, lleno de días grises y lluviosos, y de noches eternamente heladas, llegó la primavera. Y con ella, el buen tiempo. Solecito, calorcillo, una vestimenta que se va aligerando cada vez más, mmmmmmmm. Para que veáis como se disfruta en mi tierra, os dejo unas imágenes que tomé el otro día en mi última ascensión ciclista al cerro del Tibidabo, pico de la sierra de Collserola, des de la cual se divisa toda la ciudad de Barcelona y el Mar Mediterráneo por un lado, y  la espléndida región del Vallès por el otro. A disfrutar la primavera trompetera!!

dijous, 18 de març del 2010

La infàmia és la riota de les ànimes anònimes


S'obre el teló. Una multitud de persones anònimes vaguen pels carrers. No somriuen. Només segueixen un itinerari prefabricat. De casa a la feina, i de la feina a casa. Al cap de setmana, aprofiten el temps lliure per fer les compres de la setmana. S'enceta així un cercle viciós que origina, diuen els entesos, 'creixement econòmic'. Produir. Consumir. Consumir més. Produir més. Així fins al precipici.

Però els inventors d'aquest tinglat no en tenen prou. Volen més. I més. I més. Quan el mercat es col·lapsa, cal buscar-ne d'altres. Com que els botxins de guant blanc es miren sempre amb recel, àvars ells de tant poder i riquesa, necessiten obrir el consum dels seus productes a d'altres indrets. Tant hi fa que siguin pobres. Consumir més, produir més, guanyar moltíssim més.

Tots aquests desequilibris han anat conformant en les darreres dècades unes desigualtats sense precedents entre els diferents països i entre les diferents comunitats humanes del món. El capitalisme com a estímul del progrés i el creixement econòmic, ens deien. I al capdavant del txiringuito, un jove país format per unes elits àvides de poder. El somni americà. D'escombriaire a executiu d'en Rockefeller. De la conquesta de l'Oest al domini quasi total del globus terraqui.

Per garantir la supremacia i el règim de la por que sotmet als homes i dones, cal buscar enemics. Ahir, els malvats soviètics. Avui, els cruels islamistes. En la lletra petita, els obscurs interessos econòmics que justifiquen guerres i tota mena d'atrocitats. I enmig, el poble. Encadenat per un sistema que el condemna a la pobresa en gran part del món. Espectador i patidor de la virulència d'un exèrcit que en nom de la democràcia i el progrés sotmet i assassina a innocents.

Els anònims del primer món ens havíem acostumat a presenciar el detestable espectacle asseguts tranquil·lament davant del televisor. Fins l'onze de març de 2004. Quan Madrid es convertí en aquell infern iraquià. En el tsunami de Sumatra. En la penosa rutina esclava de tants i tants ciutadans del món pobre que ningú vol veure. Quan vam adonar-nos que en nom de les seves guerres imperialistes no hi ha lleis que valguin. Només aquella que condemna a la ciutadania a posar els morts.

El teló s'abaixa. Immòbils, els espectadors s'han quedat atrapats a la butaca amb el rostre aterrat. Tant de bo comprenguin la lliçó per desemmascarar i assenyalar als culpables de debò. I perquè la infàmia de l'11-M no es repeteixi mai més.

CASTELLANO: Se alza el telón. Una multitud de personas anónimas vagan por las calles. No sonríen. Siguen un itinerario prefabricado. De casa al trabajo y del trabajo a casa. El fin de semana, aprovechan el tiempo libre para hacer las compras de la semana. Comienza así un círculo vicioso que origina, según los expertos, 'crecimiento económico'. Producir. Consumir. Consumir más. Producir más. Así hasta el precipicio.

Pero los alquimistas de este invento no tienen suficiente. Quieren más. Y más. Y más. Cuando el mercado se colapsa, hay que buscar otros. Como los verdugos de guante blanco se miran siempre con desconfianza, deseosos ellos de tanto poder y riqueza, deciden abrir el consumo de sus productos a otros países. Tanto da que sean pobres. Consumir más, producir más, ganar muchísisisimo más.

Todos estos desequilibrios han ido conformando en las últimas décadas unas desigualdades sin precedentes entre los distintos países y entre las diferentes comunidades del mundo. El capitalismo como estímulo del progreso y el crecimiento económico, nos decían. Y al frente del chiringuito, un joven país formado por unas elites ávidas de poder. El sueño americano. De basurero a ejecutivo de Rockefeller. De la conquista del Oeste al dominio global del planeta.

Para garantizar la supremacia y el régimen del miedo que somete a hombres y  mujeres, es preciso encontrar enemigos externos. Ayer, los malvados soviéticos. Hoy, los crueles islamistas. En la letra pequeña, los obscuros intereses económicos que justifican guerras y todo tipo de atrocidades. Y enmedio, el pueblo. Encadenado por un sistema que lo condena a la pobreza en gran parte del mundo. Espectador y sufridor de la virulencia dun ejército que en nombre de la democracia y el progeso somete y asesina a inocentes.

Los anónimos del primer mundo nos acostumbramos a presenciar el detestable espectáculo sentados tranquilamente frente al televisor. Hasta el 11 de marzo de 2004. Cuando Madrid se convirtió en ese infierno iraquí. En el tsunami de Sumatra. En la penosa rutina escalava de tantos y tantas ciudadanas del mundo pobre que nadie quiere ver. Cuando nos dimos cuenta que en nombre de sus guerras imperialistas no hay leyes que valgan. Sólo esa que condena a la ciudadanía a poner los muertos.

El telón se cierra. Inmóviles, los espectadores se quedaron atrapados en la butaca con el rostro aterrado. Ojalá comprendan la lección para desenmascarar y señalar a los culpables de verdad. Y para que la infamia del 11 de marzo no se repita nunca más.

dimarts, 2 de març del 2010

(re)sostenint la por


Encendre la televisió és cada cop una experiència més perillosa. Transmet unes pautes de comportament que no són sinó una reproducció del pensament individualista, patriarcal i competitiu que projecten els amos del sistema. La mateixa cantarella que a través d'un bombardeig constant i d'unes informacions precuinades on s'hi barreja una forta emotivitat amb el poder de la imatge va calant poc a poc entre una ciutadania consentida i aplatanada.

Sense anar més lluny, la setmana passada vaig cometre la temeritat de sintonitzar l'informatiu migdia d'Antena 3. Les tres primeres notícies eren:  pànic a Barcelona per l'intercanvi de trets entre policies i 'delinqüents', tensió a Salt per l'atreviment 'immigrant', i greus inundacions a Andalusia. En la lògica del pensament burgès, sembla una estructuració informativa més o menys normal. El to ja és una altra cosa. L'ús d'un llenguatge apocalíptic, amb constants referències a suposades tensions, dramatismes, catàstrofes,... no són sinó una invocació a la por.

Si ens hi fixem més detingudament, observarem com aquesta estructuració informativa no és casual. Respon a l'interès de les veus de l'amo (ni més ni menys) per estendre la por i el temor entre la població. En el primer cas, cal remarcar com de perillosos són les perilloses bandes delinqüents de l'Europa de l'Est que campen lliurement pels nostres carrers. Solució: (¡encara!) més policia.

El cas de Salt és encara més eloqüent. Després del malestar de moltes veïnes davant la onada de robatoris que pateix la localitat, diversos veïns d'origen extracomunitari van concentrar-se davant el consistori de Salt per expressar el seu malestar. Protestaven pel tracte denigrant que diuen rebre de la població nascuda a Catalunya i pel recel amb que se'ls miren els autòctons. Un  revelador exemple de com enfrontar a persones de classe treballadora pot  generar una rendibilitat tan elevada pels amos del tinglat. Enfrontem a autòctons amb migrants i nosaltres seguim fent caixa a costa d'ambdós. Mentrestant, entretenim al populatxo en confrontacions estèrils malgrat el component racista que alimenta la desconfiança de l'europeu cap als migrants de països pobres.

Per acabar-ho de rematar, el tercer ítem de l'informatiu eren les inundacions d'Andalusia. Un tema que als d'A3TV els hi va com anell al dit. Tragèdia total, imatges impactants i morboses, drames familiars i personals pel temporal,... Portem ja quasi deu minuts de 'notícies'. Algú va parlar de crisi del sistema?