dimecres, 21 d’abril de 2010

La verdor humida

Després d'un llarg parèntesi, he decidit reprendre les batalletes de les meves aventures per terres mexicanes. Mirant fotos del meu primer viatge a terres asteques, m'ha vingut al cap l'escapada que vaig fer amb dos col·legues bascos (més bascos que l'arbre de Gernika, com dirien Lehendakaris Muertos) a la Huasteca Potosina. Per que us feu una idea, és una zona humida situada uns 350 quilòmetres al nord-est de la Ciutat de Mèxic. Qualsevol mortal pensaria que recórrer aquesta distància no hauria de suposar un gran entrebanc. Però quan cal travessar la Sierra Madre Oriental les coses canvien.

Cotxe llogat en mà, el mapa indicava el camí teòricament més curt cap a la perla tropical del centre del país asteca. Res més lluny de la realitat. Carreteres de corbes impossibles serpentejant una serralada amb caigudes de vertigen, abonyegades per aquí i per allà i banyades per una fina capa de sorra,... Marejat de tant eslàlom al front del volant, arribàvem a un perdut poblet de la Huasteca a primera hora de la nit. La calor era intensa. El carrer, mig desert. Però, com sempre, ens vam trobar alguns personatges que ens van recomanar visitar el Table Dance del poble. És el que vindria a ser una espècie de Bagdad com el de Nou de la Rambla. Y no hase falta desir nada más...


Amb el nou dia vam veure-ho tot més clar. Visita a l'excel·lent poble de Xilitla, amb dinar italià inclòs. Com sempre, sorpreses. Resulta que la propietària era d'origen euskaldun. I és clar, la conversa es va allargar. Al matí, havíem visitat les estranyes escultures que va aixecar un burgesot ricatxón que vivia allà. El més notable, sens dubte, les magnífiques cascades d'aigua que ens feien passar millor la calor. A la nit, soparet i cap al llit.


Al matí, visita al naixement d'un riu. L'aigua no estava congelada, però res a veure amb la calentament pastosa aigua habitual de la platja mexicana. La Huasteca és una zona més o menys muntanyosa i sub-tropical que allotja una gran quantitat de rius i cascades que el fan especialment humit. Com que acostuma a ploure, el paisatge és d'un verd esplèndid, a l'estil del País Basc, però amb una calor molt acusada. Realment, arriba a ser insuportable. Quan mires al mapa sembla que no sigui gaire gran, però tenint en compte les carreteres que la travessen, la zona sembla que multipliqui la seva extensió per molt.


Després de l'apreciat banyet vam anar a parar aun altre poble d'aquells tan mexicans: amb la placeta típica, els puestos de tacos clàssics, i la música de més d'un quiosc animant la vida al carrer. El més impressionant del dia, la visita a una espècie de forat enclavat en un turó, atracció estrella de la zona. El forat en qüestió tenia com un diàmetre de molts i molts metres, i una profunditat de centenars de metres. Sí, feia moooooooolt cague!!!



El dia següent ens va portar algunes noves curiositats: a part del típic esmorzar contundent a base de carnaca i similars, vam poder comprar un quilo de lichis al mig de la carretera. A Mèxic tot és possible!! Després, vam seguir la pista que ens portava cap a una excursió amb canoa cap a una cascada esplèndida. Arribar amb el cotxe ja era prou difícil. Remar després un parell d'hores, encara més. Però mira un dia és un dia, i el viatget va pagar la pena. I sinó mireu les fotos, mireu....




dimarts, 13 d’abril de 2010

A cada passa... es respira comarca!!!

Diuen que està oblidada per les autoritats. Que ningú sap massa bé on és. Molts han sentit a parlar de la seva esplendorosa ciutat de referència, Morella. I poca cosa més. Alguns la confonen amb els Ports de Beseit. Desconeixen que per entrar a la comarca cal superar, entris per on entris, un port de carretera. D'ací el nom de Els Ports (si m'equivoco que algú em corregeixi!!).

Molts ignoren la bellesa indòmita de les seves serralades silencioses. Pelades per un clima més agraït que el de latituds catalanes més septentrionals, i per les vicissituds de les successives guerres carlines del segle XIX, aquestes muntanyes han sabut fondre's en el paisatge amb uns poblets extrets de contes de fades. Allà on la calma i el silenci semblen convergir cap a una pau d'allò més transparent i absoluta, on el cel estrellat pot gaudir-se sense fissures, i on la humilitat i la calidesa de les seves gents permet endinsar-se en un univers de pau i tranquilitat. 

Allà estan Els Ports. I amb la mateixa calma tractem de descobrir-los a peu. Gaudint del seu silenci, de la suau brisa que fa cantar els arbres de painamunt. Disfrutant d'un paisatge que només els molins de vent han aconseguit despullar, encara que només sigui parcialment.

Aquí teniu un tastet del que vaig retratar la setmana passada durant les vacances de Cassalla Santa, anomenades així per la xerinola i l'etilisme que destil·len totes i cadascuna de les seves nits...Però això ja és una altra història...