dijous, 31 de desembre de 2009

12 moments d'un altre any que s'acaba... (1)

Un any més s'esfuma davant del nostre clatell mullat per la pluja, gelat pel fred, castigat pel vent, rostit per un sol esbufegant. Un any més en què hem plorat, hem rigut, ens hem indignat, hem patit, hem disfrutat,... en definitiva, hem viscut. Un pas més cap a un horitzó que els nostres ulls no poden arribar a distingir. Allà on la mirada es perd entre els somnis, desitjos, il·lusions, d'un futur incert però ferm. Almenys en la nostra persistència per caminar sempre amb el cap ben alt. Amb humilitat i fermesa. Amb tranquil·litat i perseverança.

Oh gloriós 2009! Fill de rostres mullats per l'amargor de dies on les fulles cauen d'un cel tapat. De nits embadalides per la fressa del jovent. D'anades i vingudes enmig de la immensitat dels oceans. Oh joiós 2009! Entre joia i amargor, et dic adéu. I amb una incertesa iluminada per la confiança d'unn demà millor, et dono la benvinguda, 2010. Felicitats a totes!!!!

Per acomiadar el 2009 en el meu modest però estimat blog, us proposo  fer un recorregut pels moments més tendres i memorables de cada mes d'un nou any que ens deixa.

GENER: L'any va començar amb una visita d'aquelles tan típiques a les Vascongadas, i per sorpresa, una nevada de proporcions siberianes ens va deixar bocabadats en plena autopista
ENERO: El año comenzó con una visita de esas tan típicas al País Vasco, y para nuestra sorpresa, una nevada de proporciones siberianas nos dejó sin aliento enmedio la autopista.



FEBRER: El més curt de l'any és també el mes de carnaval. Disfressar-se és una bona excusa per recordar-nos que riure's d'un mateix és un dels exercicis més sans que un pot fer per sentir-se més viu i respectat amb un mateix.
FEBRERO: El más corto del año es también el mes de carnaval. Disfrazarse es una buena excusa para recordarnos que reírse de uno mismo es uno de los ejercicios más sanos que uno puede hacer para sentirse más vivo y respetado hacia uno mismo.




MARÇ: Mentre la primavera treu el cap, les fulles i els arbres comencen a rebrotar, i la llum dels dies va allargant-se amb un to suau però persistent, arriba l'època de les calçotades populars. És temps de recuperar els carrers. Menjar en família els adorats calçots, patates al forn i butifarres. Riure. Ballar. Fer el burro. L'excusa per emborratxar-se sota el encara tímid sol de primavera, vaja.
MARZO: Mientras la primavera saca la cabeza, las hojas y los árboles vuelven a brotar, y la luz de los días se va alargando tímidamente, llega la época de las 'calçotades' populares. Es tiempo de recuperar las calles. Comer en familia los distinguidos 'calçots' (unas cebolletas alargadas como las de la imagen), papas al horno y longanizas. Reír. Bailar. Hacer el puro pendejo. La excusa para empedarse bajo el aún tímido sol de primavera, vamos.



continuarà amb el rebrot primaveral i el sufocant estiueig...

diumenge, 27 de desembre de 2009

Perles de Michoacán

Sembla que els mexicans van conservar les pitjors tradicions de la seva antiga metròpoli. I és que la febre torera arriba a Morelia. I olé!!!
Parece que l@s mexican@s conservaron las peores tradiciones de su antigua metropoli. La fiebre torera llegó a Morelia. Y olé!!!


 S'ha de dir que els mexicans tenen uns cops amagats tan agradables com aquest.
Hay que reconocer sin embargo que tienen golpes escondidos tan agradables como este.



Més patriotes que els mexicans, en trobareu pocs.
Más patriotas que l@s mexican@s encontraréis poc@s...



El xiquet que es venera a Xochimilco, un dels barris amb més personalitat de la Ciutat de Mèxic, jeia atent en una de les múltiples esglésies de la bella Morelia.
El chamaquito que se venera en el esplendoroso Xochimilco yacía atento en el interior de una iglesia de Morelia.



Un país que va cap a l'abisme, com ens recorden missatges com aquest.
Un pais que camina hacia el estallido social, como nos recuerdan mensajes como este.




Diguem que l'amortiguació d'aquest carro no estava gaire afinada...
Digamos que la amortiguación de este carro no estaba muy afinada...



Només a Mèxic és possible trobar-se amb avisos tan graciosos com aquests que em vaig trobar a l'interior de l'estàtua dedicada al libertador Morelos.
Sólo en México es posible hallar advertencias tan divertidas como ésta que me encontré en el interior de la estatua dedicada a Morelos en lo alto de Janitzio.



No hase falta desir nada más.




 
Alerta amb la missiva dedicada als borratxos del llac de Pátzcuaro...
'El alcohol con el timón garantiza la infracción'. La frase debió terminar, 'garantiza sacar el bolsón y dejarse morder por el uniformado cabrón'.



Vaig estar mitja hora pixant-me de riure després d'entrar a un microbús de Pátzcuaro i trobar-me això escrit a les parets del carro.
Más de media hora me estuve meando de la risa tras hallar estas divertidas proclamas en el interior de un microbús de Pátzcuaro.






dissabte, 26 de desembre de 2009

No t'ho pensis: Michoacán!!! (3)

Un nou dia treu el cap. Divendres, faves tendres. Bé, a Mèxic diríem que de faves poques. Perquè només treure el cap pel mercat de la plaça on es trobava el meu hotel, un flaire a fritanga i a menjar de difícil digestió imbuïa l'ambient. De fet, els mexicans no tenen cap inconvenient en fotre's uns esmorzars farragosos amb coca-cola inclosa, així que l'estampa tampoc em va sorprendre gaire. Després de regatejar una mica, aconsegueixo que un taxi em porti al mirador de Pátzcuaro, des d'on es pot apreciar el magnífic llac que banya la zona, així com les imponents muntanyes que envolten la localitat.



Un cop apreciada la bella tranquil·litat d'aquell indret, vaig decidir turistejar fins a l'illa de Janitzio, que es troba al mig del llac i que té un poble molt visitat per les celebracions de muertos. I com que de fet vaig arribar allà pels voltants de l'1 de novembre, podeu imaginar com de ple estava ja tota la zona. Per arribar fins a Janitzio cal prendre una petita embarcació al moll de Pátzcuaro. I com és més o menys habitual, els que semblaven propietaris de l'embarcació portaven un pet com un timbal, quin riure!







La veritat és que Janitzio no és massa maco, el poblet és força petit i si no fos per la nostrada celebració de muertos i per l'emplaçament on es troba no tindria massa interès. Bé, i per l'estàtua de proporcions soviètiques que es troba al cim de l'illa. Dedicada a José Morelos, heroi nacional i fill de Michoacán, l'efígie té unes escales a l'interior que permeten escalar literalment fins al cap del patriota mexicà. A les parets, diversos murals il·lustren la vida, obra i miracles de l'aclamat Morelos. Ara que si el bo de'n Morelos alcés el cap i veiés com de perillosos eren els esglaons que et portaven fins al cim de l'estàtua, és possible que de l'esglai tornés al descans etern.







Després de sortejar als pesats venedors de tota mena de records, vaig enfilar-me de nou cap a Pátzcuaro. L'arribada al moll d'aquesta localitat em va fer comprendre que l'arribada de riuades de turistes àvids de celebrar el dia de muertos era imminent. Així que tocava marxar cap a caseta. Un bon tiberi a base d'estofat de carn de borrego boníssima va servir de colofó a la visita a un indret tranquil, maco, reposat, magnífic. La joia de les terres altes de Michoacán: Pátzcuaro.

dimarts, 15 de desembre de 2009

No t'ho pensis: Michoacán!!! (2)

Comença un nou dia a Morelia. Netegem lleganyes, omplim la panxa, recollim els trastos, i a passejar!! La primera parada, a la Casa-Museu de José María Morelos, un dels artífexs de la independència mexicana fa quasi dos segles. Després d'admirar (sic) algunes de les seves proclames incendiàries i de veure alguns quadres de la seva vida, segueixo la meva caminada pel centre de la ciutat. Morelia té certament un aire força ecspanyol quan camines pels seus carrers: Esglésies barroques, convents franciscans, places tranquil·les i ben ordenades de record colonial i ambient bohemi, edificis colonials. Una de les ciutats més recomanables  i excel·lents de Mèxic, sens dubte.














Amb aquest dolcet gust de boca segueixo la meva ruta cap a les terres altes de Michoacán, concretament cap a Pátzcuaro. Després d'un bon tiberi amb peix i marisc (a un preu quasi ridícul, altre cop), arribo a la plaça principal del poble, que desprèn una vitalitat i un anar i venir de la gent exquisits, sense arribar a agobiar. Un cop trobat el meu niu de son per la nit, em dirigeixo a un museu regional de Pátzcuaro. Me'l trobo tancat, però al costat trobo una espècie de centre cultural de la localitat. Donat que la meva arribada va coincidir amb els dies previs de la celebració del Dia de Muertos (1 i 2 de novembre, tindran una entrada ben aviat!), vaig poder gaudir d'una exposició de pintures relacionades amb aquesta temàtica, algunes de les quals excel·lents com podeu apreciar en les fotografies de sota.










Mentre els altars dedicats als morts anaven prenent cada cantonada de la localitat michoacana, vaig dirigir-me al mercat d'artesanies, ple de botiguetes amb articles de tota mena fets completament a mà. I visitant església rere església, com de costum, vaig topar amb un petit concert de música tradicional de la regió que es celebrava dins de la casa de déu. Afalagat per tan bell espectacle, i cridat pels sons intestinals cap al restaurant més llaminer que pogués trobar, vaig començar a voltar per la vila a la recerca de papeo. Com que anava més aviat justet de pressupost, vaig optar per menjar al carrer i passejar després pel centre a la recerca d'un antro mínimament potable. El fracàs en l'empresa em va empènyer a retirar-me aviat, conscient que de dies de farra n'hi ha més que carabasses!!!

To be continued...

dijous, 10 de desembre de 2009

No t'ho pensis: Michoacán!!! (1)

Vaig despertar-me un dimecres fred d'octubre. El color groguenc de les parets de casa se'm queia al terra. Què carai feia jo en aquella grisa ciutat [Mèxic DF] que em torturava cada dia fent-me obviar la bellesa dels paratges del meravellós paradís mexicà? No entraré ara a relatar com el vertiginós ritme de vida de la Ciutat de Mèxic t'atrapa i et fa viure a toda madre malgrat els inconvenients d'una urbs que mai veu un horitzó sense edificis. Simplement, vull marxar. Vull veure els racons més inhòspits d'aquest país tan extraordinari a nivell visual i sensorial. Agarro el llibre de viatges, Michoacán. Diuen que el narco l'està fent molt grossa allà. I és cert. No és que em faci por, però sí respecte. Tan és, som-hi!!!



 El viatge amb autobús és un dels grans plaers de Mèxic, sobretot si pagues una miqueta més i prens el de primera classe. En general no es gaire car, però pel seu nivell de vida els preus són força elevats. La meva primera parada va començar amb una relativa decepció. I és que l'estació d'autobusos de Morelia està a prendre pel sac del centre. Com un ja ha viatjat força per aquelles contrades, res de taxi, camino una miqueta i només abandonar la terminal ja trobo un mini-autobús urbà que arriba fins al centre de la ciutat. Els microbusos de Morelia són molt graciosos. Són molt més moderns i estan molt més cuidats que els del DF (tampoc és que sigui gaire difícil, d'acord), i tenen els seients emmoquetats amb motius musicals. La cosa fa molta gràcia. Aquests mini-busets vénen a ser com una Volkswagen d'aquestes transporters, amb espai al mig i seients a banda i banda de la furgo. Quan vols baixar, li fots un crit al conductor i li etzibes: -En esta esquina me bajo, por favor!- Li pagues, i cap a casa. Així de senzill. 



Arribant al centre de Morelia, un se n'adona de seguida de l'ambient universitari que es respira a la ciutat. No és Granada, d'acord. Però s'observa una vidilla juvenil que a la nit acabaré de confirmar. La recerca de l'hotel, ai quina murga. Miro el mapa de la guia, giro cap a l'esquerra, camino cap al primer hotel que puc trobar-me i zas!!! Constato el que ja tenia assumit, Morelia està sitiada per la policia i l'exèrcit pel malson narco. Val la pena recordar que el 15 de setembre de 2008, durant la celebració de la independència de Mèxic, un grup d'aquests especimens va llanḉar diverses granades contra els veïns que celebraven l'efemèrie a la plaça principal del poble. Vàries persones van morir a conseqüència de la barbàrie narco. Passem els militars que custodien un edifici com si de la seu de la ONU a Bagdad o a Kabul es tractés. Després d'algunes voltes, dono amb el meu llitet del dia. Serà a un alberg d'habitació compartida, que molt hàbilment vaig agafar conscient de que segurament dormiria sol en un gran dormitori de 3 lliteres. Vaig encertar, tota l'habita per mi!!!



Cau el vespre, i toca sortir a fer la volteta vespertina pel centre de la ciutat. Pels que no han estat, suposo que sereu majoria, Morelia és una ciutat que conserva un aire força ecspañol. Esglésies barroques, placetes molt coquetes, un aqüeducte una mica forçat però bastant decent, i la gran catedral que domina la plaça principal, són algunes de les atraccions del centre d'aquesta vibrant ciutat universitària. Pels que us interessa massa la nostra història recent, dir-vos que Morelia fou la ciutat on van enviar-se centenars de nens i nenes en plena guerra civil espanyola allà pel 1937, amb l'objectiu de protegir-los de la barbàrie de la guerra i dels feixistes. Amb tanta batalleta, a un li ha entrat la gana. Començo a preguntar als vilatans. Avui soparé com un majarajà. La recerca s'allarga força però té un final feliç: Vinet, amanida de verdures i embotits, pa amb tomàquet i pernil serrà (increïble però cert), i un cantautor àvid de demostrar la seva notable vàlua per engrescar al personal. 

Després d'aquest tiberi i de tanta catedral d'inspiració hispànica no em queda dubte de la forta impremta que els ecspañols van deixar en aquesta ciutat. Arribo a l'hostal després de que alguns grups de joves que divaguen per la nit moreliana em temptin a provar sort en algun local nocturn. Encenc la tele. Començo a zappejar. Antena 3!!! Definitivament, els espanyols van deixar una bona petjada a Morelia!

To be continued...