No t'ho pensis: Michoacán!!! (3)

Un nou dia treu el cap. Divendres, faves tendres. Bé, a Mèxic diríem que de faves poques. Perquè només treure el cap pel mercat de la plaça on es trobava el meu hotel, un flaire a fritanga i a menjar de difícil digestió imbuïa l'ambient. De fet, els mexicans no tenen cap inconvenient en fotre's uns esmorzars farragosos amb coca-cola inclosa, així que l'estampa tampoc em va sorprendre gaire. Després de regatejar una mica, aconsegueixo que un taxi em porti al mirador de Pátzcuaro, des d'on es pot apreciar el magnífic llac que banya la zona, així com les imponents muntanyes que envolten la localitat.

Un cop apreciada la bella tranquil·litat d'aquell indret, vaig decidir turistejar fins a l'illa de Janitzio, que es troba al mig del llac i que té un poble molt visitat per les celebracions de muertos. I com que de fet vaig arribar allà pels voltants de l'1 de novembre, podeu imaginar com de ple estava ja tota la zona. Per arribar fins a Janitzio cal prendre una petita embarcació al moll de Pátzcuaro. I com és més o menys habitual, els que semblaven propietaris de l'embarcació portaven un pet com un timbal, quin riure!

La veritat és que Janitzio no és massa maco, el poblet és força petit i si no fos per la nostrada celebració de muertos i per l'emplaçament on es troba no tindria massa interès. Bé, i per l'estàtua de proporcions soviètiques que es troba al cim de l'illa. Dedicada a José Morelos, heroi nacional i fill de Michoacán, l'efígie té unes escales a l'interior que permeten escalar literalment fins al cap del patriota mexicà. A les parets, diversos murals il·lustren la vida, obra i miracles de l'aclamat Morelos. Ara que si el bo de'n Morelos alcés el cap i veiés com de perillosos eren els esglaons que et portaven fins al cim de l'estàtua, és possible que de l'esglai tornés al descans etern.

Després de sortejar als pesats venedors de tota mena de records, vaig enfilar-me de nou cap a Pátzcuaro. L'arribada al moll d'aquesta localitat em va fer comprendre que l'arribada de riuades de turistes àvids de celebrar el dia de muertos era imminent. Així que tocava marxar cap a caseta. Un bon tiberi a base d'estofat de carn de borrego boníssima va servir de colofó a la visita a un indret tranquil, maco, reposat, magnífic. La joia de les terres altes de Michoacán: Pátzcuaro.

No t'ho pensis: Michoacán!!! (2)

Comença un nou dia a Morelia. Netegem lleganyes, omplim la panxa, recollim els trastos, i a passejar!! La primera parada, a la Casa-Museu de José María Morelos, un dels artífexs de la independència mexicana fa quasi dos segles. Després d'admirar (sic) algunes de les seves proclames incendiàries i de veure alguns quadres de la seva vida, segueixo la meva caminada pel centre de la ciutat. Morelia té certament un aire força ecspanyol quan camines pels seus carrers: Esglésies barroques, convents franciscans, places tranquil·les i ben ordenades de record colonial i ambient bohemi, edificis colonials. Una de les ciutats més recomanables  i excel·lents de Mèxic, sens dubte.

Amb aquest dolcet gust de boca segueixo la meva ruta cap a les terres altes de Michoacán, concretament cap a Pátzcuaro. Després d'un bon tiberi amb peix i marisc (a un preu quasi ridícul, altre cop), arribo a la plaça principal del poble, que desprèn una vitalitat i un anar i venir de la gent exquisits, sense arribar a agobiar. Un cop trobat el meu niu de son per la nit, em dirigeixo a un museu regional de Pátzcuaro. Me'l trobo tancat, però al costat trobo una espècie de centre cultural de la localitat. Donat que la meva arribada va coincidir amb els dies previs de la celebració del Dia de Muertos (1 i 2 de novembre, tindran una entrada ben aviat!), vaig poder gaudir d'una exposició de pintures relacionades amb aquesta temàtica, algunes de les quals excel·lents com podeu apreciar en les fotografies de sota.

Mentre els altars dedicats als morts anaven prenent cada cantonada de la localitat michoacana, vaig dirigir-me al mercat d'artesanies, ple de botiguetes amb articles de tota mena fets completament a mà. I visitant església rere església, com de costum, vaig topar amb un petit concert de música tradicional de la regió que es celebrava dins de la casa de déu. Afalagat per tan bell espectacle, i cridat pels sons intestinals cap al restaurant més llaminer que pogués trobar, vaig començar a voltar per la vila a la recerca de papeo. Com que anava més aviat justet de pressupost, vaig optar per menjar al carrer i passejar després pel centre a la recerca d'un antro mínimament potable. El fracàs en l'empresa em va empènyer a retirar-me aviat, conscient que de dies de farra n'hi ha més que carabasses!!!

To be continued...

No t'ho pensis: Michoacán!!! (1)

Vaig despertar-me un dimecres fred d'octubre. El color groguenc de les parets de casa se'm queia al terra. Què carai feia jo en aquella grisa ciutat [Mèxic DF] que em torturava cada dia fent-me obviar la bellesa dels paratges del meravellós paradís mexicà? No entraré ara a relatar com el vertiginós ritme de vida de la Ciutat de Mèxic t'atrapa i et fa viure a toda madre malgrat els inconvenients d'una urbs que mai veu un horitzó sense edificis. Simplement, vull marxar. Vull veure els racons més inhòspits d'aquest país tan extraordinari a nivell visual i sensorial. Agarro el llibre de viatges, Michoacán. Diuen que el narco l'està fent molt grossa allà. I és cert. No és que em faci por, però sí respecte. Tan és, som-hi!!!

 El viatge amb autobús és un dels grans plaers de Mèxic, sobretot si pagues una miqueta més i prens el de primera classe. En general no es gaire car, però pel seu nivell de vida els preus són força elevats. La meva primera parada va començar amb una relativa decepció. I és que l'estació d'autobusos de Morelia està a prendre pel sac del centre. Com un ja ha viatjat força per aquelles contrades, res de taxi, camino una miqueta i només abandonar la terminal ja trobo un mini-autobús urbà que arriba fins al centre de la ciutat. Els microbusos de Morelia són molt graciosos. Són molt més moderns i estan molt més cuidats que els del DF (tampoc és que sigui gaire difícil, d'acord), i tenen els seients emmoquetats amb motius musicals. La cosa fa molta gràcia. Aquests mini-busets vénen a ser com una Volkswagen d'aquestes transporters, amb espai al mig i seients a banda i banda de la furgo. Quan vols baixar, li fots un crit al conductor i li etzibes: -En esta esquina me bajo, por favor!- Li pagues, i cap a casa. Així de senzill. 

Arribant al centre de Morelia, un se n'adona de seguida de l'ambient universitari que es respira a la ciutat. No és Granada, d'acord. Però s'observa una vidilla juvenil que a la nit acabaré de confirmar. La recerca de l'hotel, ai quina murga. Miro el mapa de la guia, giro cap a l'esquerra, camino cap al primer hotel que puc trobar-me i zas!!! Constato el que ja tenia assumit, Morelia està sitiada per la policia i l'exèrcit pel malson narco. Val la pena recordar que el 15 de setembre de 2008, durant la celebració de la independència de Mèxic, un grup d'aquests especimens va llanḉar diverses granades contra els veïns que celebraven l'efemèrie a la plaça principal del poble. Vàries persones van morir a conseqüència de la barbàrie narco. Passem els militars que custodien un edifici com si de la seu de la ONU a Bagdad o a Kabul es tractés. Després d'algunes voltes, dono amb el meu llitet del dia. Serà a un alberg d'habitació compartida, que molt hàbilment vaig agafar conscient de que segurament dormiria sol en un gran dormitori de 3 lliteres. Vaig encertar, tota l'habita per mi!!!

Cau el vespre, i toca sortir a fer la volteta vespertina pel centre de la ciutat. Pels que no han estat, suposo que sereu majoria, Morelia és una ciutat que conserva un aire força ecspañol. Esglésies barroques, placetes molt coquetes, un aqüeducte una mica forçat però bastant decent, i la gran catedral que domina la plaça principal, són algunes de les atraccions del centre d'aquesta vibrant ciutat universitària. Pels que us interessa massa la nostra història recent, dir-vos que Morelia fou la ciutat on van enviar-se centenars de nens i nenes en plena guerra civil espanyola allà pel 1937, amb l'objectiu de protegir-los de la barbàrie de la guerra i dels feixistes. Amb tanta batalleta, a un li ha entrat la gana. Començo a preguntar als vilatans. Avui soparé com un majarajà. La recerca s'allarga força però té un final feliç: Vinet, amanida de verdures i embotits, pa amb tomàquet i pernil serrà (increïble però cert), i un cantautor àvid de demostrar la seva notable vàlua per engrescar al personal. 

Després d'aquest tiberi i de tanta catedral d'inspiració hispànica no em queda dubte de la forta impremta que els ecspañols van deixar en aquesta ciutat. Arribo a l'hostal després de que alguns grups de joves que divaguen per la nit moreliana em temptin a provar sort en algun local nocturn. Encenc la tele. Començo a zappejar. Antena 3!!! Definitivament, els espanyols van deixar una bona petjada a Morelia!

To be continued...

El llibre de la selva (part 2)

 Preguntant-me sobre si realment havia valgut la pena, lleganyut fins a les sabates, vaig pujar a les cinc tocades de la matinada a la furgoneta que havia de portar-me fins al jaciment arqueològic de Tikal. Durant el camí, la boira anava descobrint la selva més salvatge (valgui la redundància) que mai abans hagi vist. A quarts de set, ja entrava per la porta de Tikal, després de veure amb admiració i sorpresa la perillosa arribada d'un cocodril a un petit llac que es troba abans de l'entrada.

La primera impressió que un s'emporta d'allà, després de veure el rètol informatiu de l'entrada, és que serà un parc temàtic força gran. Però la veritat és que de parc temàtic res. El jaciment està força ben cuidat, si deixem de banda la mala educació d'alguns especimens que deixen brossa al terra. Les senyalitzacions són d'allò més clares, i els camins semblen bastant verges malgrat estar òbviament destinats al turisme de l'espai. Tikal és gran, molt gran. De fet, només està excavacat el 20% del jaciment total. La resta, a mirar al cel. I és que el govern de Guatemala ha tancat de moment l'aixeta i els arqueòlegs i antropòlegs locals no poden continuar indagant els secrets que amaga la selva de les terres altes del Petén. Una autèntica vergonya.

 

Malgrat la son, començo a passejar pel bell indret. A les primeres de canvi, trenco cap a la dreta i abandono el camí principal per anar a unes altres piràmides desertes. La gràcia de Tikal és que malgrat estar poc excavacat és tan gran que pots perdre't sense sortir del recinte però estant en la més absoluta soledat, franquejat només per una mar de vegetació verda i espessa. En aquests camins, l'únic que un veu a cantó i cantó és una espessa selva, amenitzada per sorollets d'animalets rarets. No és que no m'agradin eh, però hi ha alguns forats en la terra que em semblen poc fiables. Hores després, un guarda forestal em confirmarà els pitjors presagis: Poden ser d'una taràntula!!! El paio em diu amb aquella tranquil·litat llatinoamericana: -Mortales pueden serlo [les picades d'aquest bitxo], pero normalmente sólo aparecen de noche. Gràcies pel consell nanu, ja m'has fet decidir, avui dormo a l'hotelet de Flores!

Caminant caminant, un pot arribar a una piràmide o temple de vistes sublims. Algunes superen els 60 metres i ofereixen unes vistes genials de l'oceà de vegetació selvàtica. Fins i tot una cal escalar-la literalment per unes escales de fusta empinadíssimes i a prova dels més valents. No cal dir que un servidor les va pujar amb tot el seu amor i valentia habituals. Després hi ha la plaça principal del jaciment, que inclou dos temples, una espècie d'acròpolis i un joc de pilota. Es pot dir que és l'indret més semblant a les Rambles de Barcelona que es pot trobar a Tikal. I després, un servidor pren la guia que havia descarregat d'internet i s'aboca a la recerca dels llocs més recòndits i allunyats del centre de la joia maia.

 

En efecte, la part final de la meva excursió per Tikal fou la millor. Vaig caminar sol durant hores, admirant l'impressionant flora i fauna del millor tresor maia. Vaig tenir la ocasió de seguir (i perseguir) micos que grimpaven branquilló rere branquilló per l'espessa selva del Petén. Vaig escoltar amb una inquietud tènue com els gemecs d'una altra espècie de micos s'imposaven sobre l'espessa jungla. Vaig comprovar com la increïble frondosa selva era capaç d'absorbir la pluja sobre el meu sorprès caparró. Vaig emocionar-me fins al punt d'estar a punt de trencar a plorar. Vaig anar a Tikal. El tresor més ben guardat dels maies. Encara hi somio.

El llibre de la selva (part 1)

Mentre el tifó Ida s'apropava perillosament cap a les costes iucateques dels antics maies, un servidor va decidir escapar d'aquells dies de pluja i tempesta i embarcar-se cap a les profunditats de la selva. Dit i fet, a quarts d'una de la matinada d'un diumenge recent vaig agafar un autocar cap a Chetumal, població fronterera entre Mèxic i Belize. I a les 6, ja estava en una fragoneta camí de la regió del Petén, al nord de Guatemala.

L'aventura és del tot recomanable, malgrat les infames taxes que t'obliguen a pagar a les fronteres. A Mèxic et cobren 10 euros per sortir del país, a Belize 15 dòlars, i a Guatemala 3 dòlars més tant per entrar com per sortir. A ningú li han agradat mai les fronteres. Com a europeus integradíssims en el xiringuito capitalista de la UE, ja fa anys que aquestes divisions absurdes van deixar d'afectar-nos gaire. Però per aquelles contrades ja és una altra història. Prou divertida, amb tot. Un cop a la frontera entre Mèxic i Belize, cal baixar del cotxe amb les maletes carregades a l'esquena, i creuar a peu la imaginària línia. Un cop a Belize, el paisatge s'omple de cartells en anglès promocionant activitats de tota mena. El paisatge el lideren les vendes de terrenys, en acres . El paisatge belizeny no deixa de ser prou pintoresc, on carreteres amb prou feines asfaltades es barregen amb cases de fusta que sembla que s'hagin de caure en qualsevol moment.

Un cop creuats els dominis dels vells rastafaris d'arrel anglosaxona i raça africana, toca entrar a Guatemala. Com ja m'havia succeït en l'anterior visita a aquest país el 2008, la frontera és com una festa sense ordre ni concert; els canviadors s'amunteguen davant teu a la recerca de dòlars o pesos, les pedretes del camí sense asfaltar de la frontera empipen els peus, la gent deambula amunt i avall sense saber on anar, entre d'altres llindeses. Després de superar aquesta formalitat tan guatemalteca, ens endinsem per les terres altes del nord del país en direcció a la regió del Petén.

 Lo de Guatemala és de manual: sempre hi trobaràs carreteres principals sense asfaltar, d'altres en construcció i amb pudor a asfalt per tot arreu, o algunes ben asfaltades. Dóna la sensació que vagis on vagis, les vies de comunicació estan sempre en construcció. S'imaginen què deu fer el Ministre d'infraestructures d'aquell país? Passarell. Després d'hores perduts en la inmensitat selvàtica, aconseguim arribar a un centre comercial proper a Flores, el poblet que serveix de camp base per conèixer la regió, o com a minim per anar a Tikal. Necessito canviar diners al banc, i un policia armat amb un succedani de kalashnikov entre mans m'obre amablement la porta del caixer. Si a Mèxic la presència d'uniformats armats ja és molt notòria, a Guatemala no es queden enrere. Cal no oblidar que entre 1954 i 1995 la guerra civil va deixar rius de sang que han provocat que avui en dia les armes corrin pel país sense control.

Arribem a Flores, cal buscar hotel. Tots els que anem en la furgoneta som joves i busquem més o menys el mateix: un preu barat. Decidim anar tots al mateix hotel, amb l'esperança, almenys entre el mexicà que hi havia i jo (els més àvids com quasi sempre en aquest sentit), que amb tanta gentada el responsable ens faria un bon preu. Però la rebaixa va ser més aviat minsa, i, coses de la vida, vaig acabar compartint habitació amb una israeliana (no malpenseu, no m'agradava jeje) per estalviar.

 

Flores és un poble molt bonic. Turístic, d'acord, però si viatges en temporada baixa és molt tranquil. Està envoltat pel no menys preciós llac del Petén, i es comunica amb la veïna Santa Elena a través d'un pont construït sobre el llac. El menjar és una mica més car que a Mèxic, però amb un bon olfacte pots trobar plats a preus raonables. Encara que el propietari del restaurant sigui del Reial Madrid. Ja se sap, tot no pot ser perfecte, però què hi farem. Després d'un bon  àpat toca descansar. Demà m'alçaré ben d'hora per visitar la joia de la corona dels maies: Tikal.

To be continued...

Castellano: Mientras el ciclón Ida se acercaba peligrosamente a Quintana Roo, decidí escaparme de esos días de lluvia y tormenta en dirección a la selva maya. Ahorita no, ahora!, tomé el camión en Playa del Carmen hasta la población fronteriza de Chetumal. A las 6 de la mañana, una furgoneta ya nos esperaba para llevarnos hasta Guatemala.

La aventura es muy recomendable, pese a las infames tasas que te obligan a pagar en las fronteras. En México te chingan 200 pesos por salir del pais, en Belize 15 dólares, y en Guate 3 dólares más por entrar y también por salir. A nadie le gustan las fronteras. Como europeo integradísimo en el chiringuito capitalista de la Unión Europea, hace ya años que esas divisiones absurdas dejaron de afectarnos en el día a día. Pero por esas tierras es otra historia, aunque divertida en el fondo. En la frontera de México y Belize te hacen bajar del carro y te obligan a cargar con las maletas para cruzar a pie la frontera. Quién sabe si para prevenir la obesidad en el pais azteca. En Belize, la carretera se llena de carteles en inglés promocionando cualquir cosa. Es un paisaje bastante pintoresco, donde las carreteras semi-asfaltadas se mezclan con unas casas de madera que parece se van a caer en cualquier instante.

Tras cruzar los dominios de los viejos rastafaris de aire anglosajón y raza africana, entramos en Guate. Como ya me pasó en mi anterior visita a ese país centroamericano, la frontera es como una fiesta sin orden ni concierto, un poco estilo tianguis chilango. Allá los cambiadores de dinero se amontonan a tu alrededor, las piedrecillas del camino te molestan los pies, la gente deambula por todas partes sin saber muy bien dónde va, entre otras perlas. Después de superar esta formalidad tan guatemalteca, emprendemos el viaje por las norteñas tierras en dirección a la región del Petén.

Lo de Guate es de manual: siempre encontrarás carreteras sin asfaltar, otras en construcción, o algunas en más o menos buen estado. Parece que vayas donde vayas, siempre encontraras obras en sus vías. ¿Qué chingados debe hacer el Ministro de Infraestructuras de Guatemala? Otro sinvergüenza más, imagino. Tras horas perdidos en la immensidad de la selva, llegamos a un centro comercial cercano a Flores, pueblo que sirve de base para descubrir la zona, o por lo menos Tikal. Debo cambiar varo en el banco, i un policia armado con una especie de AK-47 en sus manos me abre amablemente la puerta del cajero. Si en México la presencia de uniformados armados ya es muy notable, en Guate no se quedan atrás. No hay que olvidar que la guerra civil de 1954-95 dejó una mancha de sangre que también provocó la circulación de miles de armas por todo el país aún en nuestros días.

Al llegar a Flores, toca buscar hotel. Tod@s l@s que vamos en la furgoneta somos jóvenes y queremos lo mismo, un sitio bara. Decidimos ir al mismo rancho con la esperanza, almenos entre un mexicano que había y yo (los más astutos como casi siempre en ese aspecto), que con tanta gente nos harían una buena rebaja. Al final poco conseguimos, y cosas de la vida, acabé compartiendo recámara con una israelita para ahorrar (no malpiensen que la muchacha no me gustaba).

Flores es un pueblecillo muy lindo. Turistico, sí, pero en temporada baja muy tranquilo. Se encuentra enmedio del no menos precioso lago del Petén, y se comunica con la vecina población de Santa Elena a través de un puente construido sobre un lago. La comida es un poco más cara que en México, pero con buen olfato puedes encontrar platos a precios razonables. Aunque el propietario del restaurante le vaya al pinche Real Madrid. Ya se sabe, nadie es perfecto, que le vamos a hacer. Después de una buena comida, a descansar! Mañana hay que pararse bien pronto para visitar la autentica joya de la corona de l@s mayas: Tikal.