dijous, 18 de març de 2010

La infàmia és la riota de les ànimes anònimes


S'obre el teló. Una multitud de persones anònimes vaguen pels carrers. No somriuen. Només segueixen un itinerari prefabricat. De casa a la feina, i de la feina a casa. Al cap de setmana, aprofiten el temps lliure per fer les compres de la setmana. S'enceta així un cercle viciós que origina, diuen els entesos, 'creixement econòmic'. Produir. Consumir. Consumir més. Produir més. Així fins al precipici.

Però els inventors d'aquest tinglat no en tenen prou. Volen més. I més. I més. Quan el mercat es col·lapsa, cal buscar-ne d'altres. Com que els botxins de guant blanc es miren sempre amb recel, àvars ells de tant poder i riquesa, necessiten obrir el consum dels seus productes a d'altres indrets. Tant hi fa que siguin pobres. Consumir més, produir més, guanyar moltíssim més.

Tots aquests desequilibris han anat conformant en les darreres dècades unes desigualtats sense precedents entre els diferents països i entre les diferents comunitats humanes del món. El capitalisme com a estímul del progrés i el creixement econòmic, ens deien. I al capdavant del txiringuito, un jove país format per unes elits àvides de poder. El somni americà. D'escombriaire a executiu d'en Rockefeller. De la conquesta de l'Oest al domini quasi total del globus terraqui.

Per garantir la supremacia i el règim de la por que sotmet als homes i dones, cal buscar enemics. Ahir, els malvats soviètics. Avui, els cruels islamistes. En la lletra petita, els obscurs interessos econòmics que justifiquen guerres i tota mena d'atrocitats. I enmig, el poble. Encadenat per un sistema que el condemna a la pobresa en gran part del món. Espectador i patidor de la virulència d'un exèrcit que en nom de la democràcia i el progrés sotmet i assassina a innocents.

Els anònims del primer món ens havíem acostumat a presenciar el detestable espectacle asseguts tranquil·lament davant del televisor. Fins l'onze de març de 2004. Quan Madrid es convertí en aquell infern iraquià. En el tsunami de Sumatra. En la penosa rutina esclava de tants i tants ciutadans del món pobre que ningú vol veure. Quan vam adonar-nos que en nom de les seves guerres imperialistes no hi ha lleis que valguin. Només aquella que condemna a la ciutadania a posar els morts.

El teló s'abaixa. Immòbils, els espectadors s'han quedat atrapats a la butaca amb el rostre aterrat. Tant de bo comprenguin la lliçó per desemmascarar i assenyalar als culpables de debò. I perquè la infàmia de l'11-M no es repeteixi mai més.

CASTELLANO: Se alza el telón. Una multitud de personas anónimas vagan por las calles. No sonríen. Siguen un itinerario prefabricado. De casa al trabajo y del trabajo a casa. El fin de semana, aprovechan el tiempo libre para hacer las compras de la semana. Comienza así un círculo vicioso que origina, según los expertos, 'crecimiento económico'. Producir. Consumir. Consumir más. Producir más. Así hasta el precipicio.

Pero los alquimistas de este invento no tienen suficiente. Quieren más. Y más. Y más. Cuando el mercado se colapsa, hay que buscar otros. Como los verdugos de guante blanco se miran siempre con desconfianza, deseosos ellos de tanto poder y riqueza, deciden abrir el consumo de sus productos a otros países. Tanto da que sean pobres. Consumir más, producir más, ganar muchísisisimo más.

Todos estos desequilibrios han ido conformando en las últimas décadas unas desigualdades sin precedentes entre los distintos países y entre las diferentes comunidades del mundo. El capitalismo como estímulo del progreso y el crecimiento económico, nos decían. Y al frente del chiringuito, un joven país formado por unas elites ávidas de poder. El sueño americano. De basurero a ejecutivo de Rockefeller. De la conquista del Oeste al dominio global del planeta.

Para garantizar la supremacia y el régimen del miedo que somete a hombres y  mujeres, es preciso encontrar enemigos externos. Ayer, los malvados soviéticos. Hoy, los crueles islamistas. En la letra pequeña, los obscuros intereses económicos que justifican guerras y todo tipo de atrocidades. Y enmedio, el pueblo. Encadenado por un sistema que lo condena a la pobreza en gran parte del mundo. Espectador y sufridor de la virulencia dun ejército que en nombre de la democracia y el progeso somete y asesina a inocentes.

Los anónimos del primer mundo nos acostumbramos a presenciar el detestable espectáculo sentados tranquilamente frente al televisor. Hasta el 11 de marzo de 2004. Cuando Madrid se convirtió en ese infierno iraquí. En el tsunami de Sumatra. En la penosa rutina escalava de tantos y tantas ciudadanas del mundo pobre que nadie quiere ver. Cuando nos dimos cuenta que en nombre de sus guerras imperialistas no hay leyes que valgan. Sólo esa que condena a la ciudadanía a poner los muertos.

El telón se cierra. Inmóviles, los espectadores se quedaron atrapados en la butaca con el rostro aterrado. Ojalá comprendan la lección para desenmascarar y señalar a los culpables de verdad. Y para que la infamia del 11 de marzo no se repita nunca más.

1 comentari:

Macu ha dit...

Albertito ya vente que te echamos de menos.... !!!!!