El baile del cangrejo

Diuen que els i les mexicanes, com a bons llatins, són molt passionals. Què us he de dir... La qüestió és que aquesta passió es manifesta a cada racó, a cada cantonada, a cada metre quadrat de gespa. A la universitat de la UNAM, sense anar més lluny, s'hi poden trobar multitud de parelles acaramelades abraçant-se i enguarrant-se la roba enmig de la gespa mullada. La cosa té la seva gràcia: alguns dies un servidor ha pogut comprovar com una parella d'enamorats donaven voltes agafats pel ciment universitari amunt i avall; fent circumferències i caminant al revés. Això sí, sempre abraçadets.

No sabem si algun dia es podrien celebrar curses tals com els 100 metres 'cangrejo', o la marató del 'baile del cangrejo', el que és segur és que amb tanta passió i tan acaramelament acabaran fins els pebrots. De l'altre, és clar. I riu-te'n ara, del ball de l'amor batejat com 'el baile del cangrejo'.

Font de felicitat

És de justícia retre un homenatge a un dels majors plaers d'aquesta vida terrenal: el menjar. A Mèxic, les botigues ambulants de menjar ràpid inunden els carrers, donant-li un colorit i una vitalitat sorprenents i admirables. I entre aquests, 'los puestos de tacos' són els més freqüents i admirats pel poble mexicà. I també per a un servidor, que tant en quan es delecta amb les apreciades exquisideses.

Cada lloc de tacos de la seva pròpia història. Pots trobar paredetes semi-precàries al bell mig del carrer, o construïdes improvisadament amb una furgoneta, o en un local més arregladet. Quasi totes tenen la seva carn giratòria estil paki, el que allà se'n diu 'de pastor'. Després pots trobar-ne de bistec, xoriço, i fins i tot de filet de vedella. Menció apart mereixen els tacos de 'carnitas', que seria com una carn de porc. Del porc ho aprofiten tot, fins i tot he arribat a veure tacos de carnitas d'ull, de morro, d'orella,... Tremendo!



Tota aquesta carn talladeta s'inserta dins d'una 'tortilla', una espècie de pa àrab de blat de moro. Després, 'cebolla y cilantro', i per rematar-ho una mica de salseta, algunes més picants que d'altres. En taqueries de més nivell, poden oferir-te patates bullides, frijoles (mongetes), nopals (cactus comestible), cebeta picant, cebetes rodonetes a la parrilla,... per completar el taco i convertir-lo ja en una bomba de rellotgeria per l'estòmac. I aquest menjar ràpid és presa de devoció dels i les mexicanes. En mengen a tota hora, fins i tot de bon matí, acompanyats d'una Coca-cola. Això sí que és una dieta equilibrada carajo! Bromes apart, menjar tacos és tot un esport nacional, un punt de trobada en la dura quotidianitat mexicana, i un veritable plaer pels sentits, sempre que estiguin ben preparats!!

Un dels millors que he menjat, li deien taco árabe, i portava carn de pastor i cebeta fregida tallada en trossets ben petits. Amanint-hi una extraordinària salsa de cacahuet que no picava i era excel·lent, el plaer fou irresistible. Nyam!

La creativitat il·lumina els nostres somnis

Us presento a continuació una selecció de la creativitat expressada a través de les parets o de simples cartells per protestar contra el tancament de l'empresa púlblica Luz Fuerza y Centro, i la liquidació del seu sindicat, el SME. Perquè la creativitat és la millor arma contra l'obscurantisme dels governs neoliberals! Com deien els aragonesos de El Corazón del Sapo, '¡tu creatividad es su destrucción!'.

Que no ens apaguin el llum

Tarda de dijous. Quatre de la tarda. Al passeig de la Reforma, una espècie de Camps Elisis exportats a la vella Tenochitlan, la fressa inunda l'ambient d'una tarda calorosa. Al carrer, milers de persones s'apleguen per protestar contra el tancament de l'empresa pública Luz Fuerza y Centro, encarregada de subministrar i gestionar l'energia elèctrica a la zona centre de la República Mexicana.

El motiu de la protesta, l'assalt policial el dissabte 10 d'octubre a les instal·lacions de la paraestatal. Segons el govern, l'empresa era ineficient i els seus treballadors tenien massa privilegis. De mitjana, cobraven uns 400 euros al mes, un salari més o menys digne en aquell país però ni de bon tros excessiu. La realitat, tanmateix, indica que a l'executiu li feia nosa una empresa gestionada per un sindicat, el Sindicato Mexicano de Electricistas, que tenia una posició molt crítica amb la deriva neoliberal i l'afany privatitzador del govern de Calderón. I quina manera que treure's de sobre el sindicat que entrant manu militari a l'empresa pública per desmantellar-la?. De la nit al dia. A la mexicana.



Total, que a les diàries mobilitzacions d'ençà l'assalt policial a LFC, se li va sumar la gran manifestació del passat dijous. Una marxa convocada de manera improvisada, però que va tenir un èxit rotund. Sindicalistes, families senceres, dones de fer feines (de veres!), moviments socials de base, estudiants (moltíssims), i ciutadans anònims farts d'un govern que precaritza cada cop més les condicions de vida dels mexican@s, van sortir al carrer per dir prou! a les imposicions del govern.



Sincerament, va ser una de les manifestacions més nombroses, colorides, i boniques per la quantitat de lemes originals o per la varietat de col·lectius i persones que van manifestar-se, que he vist en els darrers anys. Certament, és possible que la marxa de dijous fos un punt d'inflexió, o si més no el tret de sortida cap a la construcció d'un moviment popular sòlid de resistència al neoliberal govern Calderón. Desacreditat ja no només pel pressumpte frau que el va dur al govern el 2006, sinó per les mesures econòmiques que ha pres en els darrers mesos i que no estan fent sinó collar cada cop més a una població escanyada per la crisi i per la política inquisitorial de l'executiu.



Que llargs se li faran a la ciutadania els encara 3 anys de govern calderonià que ens esperen. O què complicats se li poden fer al mateix govern si segueix amb aquesta política econòmica rapinyaire que persegueix la privatització dels pocs secotrs que encara són públics, i que castiga a una població cada cop més endeutada amb nous impostos. Alerta perquè Mèxic s'aboca cap a un pou sense horitzó; amb la meitat de la població en situació de pobresa, i això va en augment. Amb un govern inoperant que d'una volada envia 45.000 presones a l'atur per tallar de socarrel la força d'un sindicat incòmode, i que segueix pujant els impostos malgrat la situació denigrant de bona part de la ciutadania. I amb una població cada cop més desencantada que en dies com dijous veu com apel·lant a la solidaritat mútua i al treball en comú és factible bastir un moviment que planti cara al govern. S'acosta el màgic 2010, i no sabem cap a on va Mèxic. Potser cap a una nova revolta social? Continuarà...

Poesia urbana

Entre moltíssimes altres coses, Mèxic destaca per una cartelleria urbana d'allò més curiosa i divertida. És difícil imaginar-se els missatges que hom es pot trobar a plena llum del dia en segons quins llocs. Per a que us feu una idea, aquí van algunes propostes de la poesia urbana que regalen alguns rètols disseminats per les parets o pel mobiliari públic mexicà.

a) Per exemple, sortit de la dutxa i ben polidet, un es dirigeix a sopar per una bella localitat qualsevol de Mèxic. Caminant alegrement, de sobte un se n'adona de la missiva que presideix la porta d'una casa: 'Se venden gallos de pelea. Aqui' I com diria en Schuster; no hase falta desir nada más.


b) Dedicada especialment a les rates escura-butxaques de la SGAE. Pirateria sí, i a plena llum del dia. Ara no us perdeu on vaig trobar aquest rètol, ni més ni menys que en un quiosc on venien revistes usades de l'any de la maria castanya, porno's també. Però tranquils, que fullejant-les no em vaig trobar a la vosta mare, jaja.


c) Amb les lleganyes encara regalimant per la cara, faig una parada a una bella església de Taxco. I quina va ser la meva sorpresa en sortir de la casa de déu que un cartell que convidava als enamorats a estimar-se en un altre lloc. Concretament al parc. Paraula de déu.

La pregunta és: per què al parc? Un no ha acabat d'estirar-se a la gespa i ja té una medalla al pantaló en forma de caguerada d'algun gossot. Després, els mosquits. En l'afany d'espantar-los, acabes clavant-li un mastegot a la parella de torn. I les formigues. Ai les formigues!!! Aquells bitxets diminuts que t'escalen la cama fins a fer-te rascar com si d'un ludòpata de loteria es tractés. Més que una solució, això del parc sembla un càstig de nostre senyor per tota aquesta colla de pecadors que volen fer pasqua abans de rams. Paraula de déu.


d) Després de tanta excentricitat, què millor que passejar-se pel mercat del poble de torn? Això sí, no abans d'advertir el cartell que convida al visitant a perdre's pels seus estrets carrers. No és que vagin malament d'ortografia, però la C l'acostumen a convertir en S (Cosina). Al cap i a la fi, si ho pronuncien així per què escriure-h0 com toca??


I no us cregueu que això és tot, Mèxic és una mina de missatges curiosos. A plena llum del dia, per suposat! Continuarà...

Les més ditxaratxeras

Voldria dedicar un petit homenatge a les dues dones que m'acullen amb gratitud i molta bona onda al piset de Santotxo. Directament vingudes des de les àrides terres de la Manxa, són una parella autènticament explosiva, amb la que tanmateix compartim molts bons moments quan estem a caseta. Petonets per les dues!!!

I al final vaig agafar la motxilla (3)

Taxco té una particularitat que el fa un pèl incòmode: les terribles rampes empedrades que s'enfilen fins quasi bé el cel i que et destrossen literalment els bessons. Si a això li afegim una motxilla plena a vessar la cosa empitjora. Però què carai, aquí està l'Albert amb dos güeps per enfrontar-se al que calgui. Al que calgui... i zas! Et trobes un munipa que amablement t'indica el camí cap a tal carrer,... i acabes perdut per l'estret mercadillu de Taxco. Molt maco sí. Tenia un aire al típic Zoco àrab, però sense espècies ni venedors darrere teu a ritme de 'Som sis milions', 'Que pasa nen', o altres llindeses amb les quals intenten embaucar-te.

Així que després d'un bon mareig aconsegueix-ho trobar una habitació interessant. La història és divertida. Primer arribo a un altre hotel que no m'agrada, pregunto a la senyora per un altre i m'envia al centre. Perdut pel mercat, pregunto a un sabater per un altre hotel pretesament més barat. I l'home m'ofereix visitar el seu hotelet, que casualment és el que minuts abans m'havia indicat la senyora de l'altre. Això és Mèxic, sí senyor.

Dutxeta, embaucada a la CNN en español (això sí que és imperialisme, la resta són tonteries), i a sopar. I després, moment friki amb llarga sessió de fotos pel poble. Bromes a banda, el cert és que Taxco és un indret que t'atrapa: a cada carrer, a cada cantonada, a cada bocho (el popular escarabat de VW versió any-de-la-quica) blanquet que passa amunt i avall, un no pot evitar aturar-se i deixar-se portar per aquesta bellesa urbana. I abans d'anar a dormir, res millor que asseure's en una terrasseta i degustar un bon rom amb cola, al mòdic preu de 2 lerdos. I amb pedagogia inclosa per aconseguir que la quantitat de rom fos mínimament digna. Els cabrons en posen poquíssim!!!






Al dia següent, l'objectiu és clar: Arribar a les grutes de Cacahuamilpa. La tasca es presumeix senzilla, i amb més o menys puntualitat arribo fins al recinte. Enrera queda un viatge curiós amb combi, una espècie de furgo VW dels anys 60, estil hippie, amb la porta corredera oberta. Si et caus a l'asfalt, mala sort nanu. Les grutes, impressionants. Les fotografies parlen per sí soles. Després, amb una calor insultant, baixo fins al riu, on descobreixo com les aigües subterrànies que van formar la gran cova surten amb força cap a l'exterior. Després, dinaret a l'aire lliure. M'atén una senyora gran, mulata, d'aquelles que porten a la cara els anys d'experiència en la salsa de la vida. La dona, amable, acaba explicant-nos als comensals allà reunits històries dels seus amors i desamors de joventut. Meravellós.





Toca tornar cap a Taxco. Fa una calor d'espant. 3 de la tarda. La camioneta no arriba. No? Fot un quart d'hora que l'esperava, i resulta que el conductor està petant la xerrada amb uns companys. -Pues ya no voy a marchar hasta las 4, porque ya son más de las 3 y si salgo ahora voy a llegar tarde y me van a marcar, em diu amb cara de poca preocupació. No fotem!! Resignat i acalorat, camino fins a una cruïlla on m'espera un altre autocar. De tornada a Taxco, un taxi m'enfila fins al mirador de la ciutat. Presidit per un crist redemptor estil Rio de Janeiro (així com de Madrid també me'n ric, jaja), l'indret ofereix una magnífica panoràmica de la bella ciutat platera.


Abans de fer les darreres compres i marxar, m'espera encara una millor panoràmica de la ciutat; la baixada a peu des del mirador. Aquell descens va descobrint els barris alts de Taxco. Desconeguts, bruts, i sobretot humils. Allí les cases s'amunteguen enmig de la brutícia inmunda i d'una misèria intolerable. Aquest és en part el resultat de l'aplicació salvatge del neoliberalisme a l'Amèrica Llatina. Una regió més desigual que cap altra en el món. I Taxco és un bell reflex d'aquesta realitat. Caminant pel centre, descobrint els restaurants dedicats a l'estranger, un s'empapa d'un paradís urbà meravellós. Però per desgràcia la ciutat no s'acaba aquí. En aquells barris alts, diversa gent malviu en unes barraques (ni cases es poden dir) mentre observa amb resignació i tristesa la Taxco de postal que es descobreix des d'aquests turons.




Reflexionant amb tristor i ràbia sobre aquestes terribles contradiccions en el sí d'aquestes societats contemporànies, torno al nostre primer món. El del passeig pels empedrats carrers de la ciutat, de les fotos amb càmera de luxe, del remena amunt remena avall enmig de tanta plata de primera,... Però allà dalt, què donarien per poder disfrutar com jo una fotuda tarda?

Les llums de l'autocar s'apaguen. S'ha fet de nit. Deixant-me portar pel vaivé del motor, m'endormisco amb una placidesa total. Enrere queden unes jornades trepidants i molt ben aprofitades en el meravellòs art de descobrir nous indrets. Coneixent, empapan-te la calidesa de la gent. Vivint. I creixent dia a dia.

I al final vaig agafar la motxilla (2)

Regirant els premis blocs de Catalunya, he vist amb admiració al guanyador del bloc personal, Sr Marc Serena, que va estudiar amb mi Periodisme a la UAB, tot i que jo en aquells temps poc passava per Bellaterra... Felicitats nanu, molt bon blog de viatges. Però compte que aquí un servidor s'està posant les piles jajaja. Felicitats també al bo de'n Cortijo, que té un senyor blog -Altres Barcelones- que no podeu deixar de visitar.

I després de repartir floretes entre els grans de la professió que amb molt d'amor i un encert més aviat limitat intento executar en aquest gran món blocaire, donaré pas al segon dia del meu mini-viatge per Morelos i Taxco. Despertar-se al matí no és fàcil. Menys si un dorm com un angelet i sent un despertador que no l'obliga a sortir disparat cap a la rutina. Però al cap i a la fi, no es pot perdre el temps. Camí de Cuernavaca, el matí va animant-se a ritme de caloreta i d'un paisatge atraient. L'autobús en el que viatjo ja fa de les seves: ara em paro aquí, ara allà, ara pujo aquest tope, ara l'altre. Total, que arribar a la capital de l'Estat de Morelos es fa molt més etern del que un podia imaginar.


Un cop al mercat, primera alegre anècdota del dia. Buscant el transport que m'havia de dur a la joia arqueològica de Xochicalco, pregunto a un quiosquer per tal qüestió. I descobreixo la seva admirable parada, plena de revistes antigues però molt aclamades entre les dones de la zona. Que si revistes de cuina, de tunning, per fer ganxet, autodefinits, sudokus, marranades,... 26 anys porta el colega venent aquestes joies davant mateix de l'animat mercat de Cuernavaca. Després d'una agradable conversa, de pet cap a les restes. De nou l'autobús es para a tot arreu. I no només per deixar o recollir passatge; que cal repostar, a la benzinera. Que el conductor té gana? El paio s'atura i sense cap vergonya baixa a una colmado de carretera i carrega el dipòsit. No hi ha pressa home!


Arribo a les restes. Fa calor, i no hi ha ni una ombra. De fet, semblo trobar-me al bell mig del no res, però el paisatge convida a deixar portar els sentits cap a una pausada i bella tranquilitat. Un cop a la guixeta, intento repetir l'operació de Tepoztlán amb gran èxit. Resulta que pels estudiants mexicans pràcticament tots els jaciments arqueològics es poden visitar de franc. I jo només tenia la targeta de la piscina de la UNAM. Però què carai, allà posa que sóc estudiante de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM. Del 2007, però estudiante. I la veritat és que cola a tot arreu.

Després de visitar l'endreçat museu adjacent, i malgrat la solana, m'enfilo de pet cap al jaciment, habitat al període Epiclàssic (segles VII-X dC segons la Viquipèdia) per diferents pobles prehispànics. I com sortit d'aquells temps, quina és la meva sorpresa a l'arribar a l'entrada que l'empleat de l'entrada s'està fotent una senyora becaina de ca l'ample. -Es que no hay nadie y uno se aburre-, m'aclareix després de desvetllar-lo amb un fort crit. D'això se'n diu entrar per la porta gran, sí senyor.




El jaciment és espectacular. Està molt ben delimitat, i un es fa una idea força clara de com devia ser tot allò. Les vistes espectaculars. I el millor de tot, sol nois i noies. Estic sol a Xochicalco. Només hi ha un jardiner que amablement em fa una foto i m'explica que aquests dies per allà no ve ni déu. I per no ser menys, als pocs minuts me'l trobo espatxuflat sota un arbre, seguint la tradició dels empleats d'allà. Després de visitar aquesta autèntica joia del llegat prehispànic, comença la segona part de la funció. Objectiu: arribar a Taxco. I l'empresa serà més complicada del que un podia pensar...

Acte primer: un taxi em deixa amablement al costat d'un peatge de l'autopista Mèxic-Acapulco. Que s'ha de creuar per arribar al lloc on para l'autocar? Doncs no passa res, es creua i ja està.

Acte segon: que si el conductor de l'autocar no es vol esperar a que pugi perquè hi ha un tràiler aparcat al voral de l'autopista que l'impedeix parar on toca per recollir-me? Doncs se'n va. I posa-t'hi fulles.

Acte tercer: apareix el conductor de l'aclamat tràiler, i després de descarregar la seva mercaderia a l'entrecuix d'una amable senyoreta boqueria style de la contrada, puja al camió i se'n va (és verídic, m'ho va explicar una amabilíssima senyora que treballava en una espècie de colmado-bar de carretera on jo estava esperant l'autocar, surrealista tot plegat però completament cert). Total, només transportava mercaderies perilloses d'aquestes que surt una flama sobre fons vermell que ho indica a la part posterior del camió. Què més dóna si el deixa al voral de l'autopista i se'n va de parranda una estona? Espectacular.

Acte quart: comentant la jugada amb la senyora del colmado-bar i el seu nebot que per suposat treballava allà per sustentar l'economia familiar, apareix un nou autocar. Taxco!!!! Per fi!!!

Aprofitant la sorprenent comoditat dels autobusos mexicans, becainejo una estoneta fins a arribar a la ciutat de la plata. Cau la tarda, i arribem a Taxco. Sabeu aquell moment apoteòsic en el que després d'un viatget de constants girs a dreta i esquerra, la carretera s'enfila fins a destapar un paisatge brutal? Això passa quan arribes a Taxco. Mires a dreta i a esquerra. Muntanyes. Casetes perdudes. Quan cony arribarem? I de cop, sorpresa!!! Centenars de casetes s'apilen unes amb altres sobre una muntanya d'una manera tan impossible com apassionant. L'emoció es dilueix per moments quan baixant de l'autocar els clàxons de les munions de cotxes, taxis i símils de busos corren amunt i avall per l'artèria principal de la ciutat. I entremig d'aquell rebombori, comença una nova aventura. Trobar lloc on dormir. Serprentejar els magnífics carrers empedrats de Taxco. Continuarà...