dimecres, 7 d’octubre de 2009

I al final vaig agafar la motxilla (3)

Taxco té una particularitat que el fa un pèl incòmode: les terribles rampes empedrades que s'enfilen fins quasi bé el cel i que et destrossen literalment els bessons. Si a això li afegim una motxilla plena a vessar la cosa empitjora. Però què carai, aquí està l'Albert amb dos güeps per enfrontar-se al que calgui. Al que calgui... i zas! Et trobes un munipa que amablement t'indica el camí cap a tal carrer,... i acabes perdut per l'estret mercadillu de Taxco. Molt maco sí. Tenia un aire al típic Zoco àrab, però sense espècies ni venedors darrere teu a ritme de 'Som sis milions', 'Que pasa nen', o altres llindeses amb les quals intenten embaucar-te.




Així que després d'un bon mareig aconsegueix-ho trobar una habitació interessant. La història és divertida. Primer arribo a un altre hotel que no m'agrada, pregunto a la senyora per un altre i m'envia al centre. Perdut pel mercat, pregunto a un sabater per un altre hotel pretesament més barat. I l'home m'ofereix visitar el seu hotelet, que casualment és el que minuts abans m'havia indicat la senyora de l'altre. Això és Mèxic, sí senyor.

Dutxeta, embaucada a la CNN en español (això sí que és imperialisme, la resta són tonteries), i a sopar. I després, moment friki amb llarga sessió de fotos pel poble. Bromes a banda, el cert és que Taxco és un indret que t'atrapa: a cada carrer, a cada cantonada, a cada bocho (el popular escarabat de VW versió any-de-la-quica) blanquet que passa amunt i avall, un no pot evitar aturar-se i deixar-se portar per aquesta bellesa urbana. I abans d'anar a dormir, res millor que asseure's en una terrasseta i degustar un bon rom amb cola, al mòdic preu de 2 lerdos. I amb pedagogia inclosa per aconseguir que la quantitat de rom fos mínimament digna. Els cabrons en posen poquíssim!!!






Al dia següent, l'objectiu és clar: Arribar a les grutes de Cacahuamilpa. La tasca es presumeix senzilla, i amb més o menys puntualitat arribo fins al recinte. Enrera queda un viatge curiós amb combi, una espècie de furgo VW dels anys 60, estil hippie, amb la porta corredera oberta. Si et caus a l'asfalt, mala sort nanu. Les grutes, impressionants. Les fotografies parlen per sí soles. Després, amb una calor insultant, baixo fins al riu, on descobreixo com les aigües subterrànies que van formar la gran cova surten amb força cap a l'exterior. Després, dinaret a l'aire lliure. M'atén una senyora gran, mulata, d'aquelles que porten a la cara els anys d'experiència en la salsa de la vida. La dona, amable, acaba explicant-nos als comensals allà reunits històries dels seus amors i desamors de joventut. Meravellós.





Toca tornar cap a Taxco. Fa una calor d'espant. 3 de la tarda. La camioneta no arriba. No? Fot un quart d'hora que l'esperava, i resulta que el conductor està petant la xerrada amb uns companys. -Pues ya no voy a marchar hasta las 4, porque ya son más de las 3 y si salgo ahora voy a llegar tarde y me van a marcar, em diu amb cara de poca preocupació. No fotem!! Resignat i acalorat, camino fins a una cruïlla on m'espera un altre autocar. De tornada a Taxco, un taxi m'enfila fins al mirador de la ciutat. Presidit per un crist redemptor estil Rio de Janeiro (així com de Madrid també me'n ric, jaja), l'indret ofereix una magnífica panoràmica de la bella ciutat platera.


Abans de fer les darreres compres i marxar, m'espera encara una millor panoràmica de la ciutat; la baixada a peu des del mirador. Aquell descens va descobrint els barris alts de Taxco. Desconeguts, bruts, i sobretot humils. Allí les cases s'amunteguen enmig de la brutícia inmunda i d'una misèria intolerable. Aquest és en part el resultat de l'aplicació salvatge del neoliberalisme a l'Amèrica Llatina. Una regió més desigual que cap altra en el món. I Taxco és un bell reflex d'aquesta realitat. Caminant pel centre, descobrint els restaurants dedicats a l'estranger, un s'empapa d'un paradís urbà meravellós. Però per desgràcia la ciutat no s'acaba aquí. En aquells barris alts, diversa gent malviu en unes barraques (ni cases es poden dir) mentre observa amb resignació i tristesa la Taxco de postal que es descobreix des d'aquests turons.




Reflexionant amb tristor i ràbia sobre aquestes terribles contradiccions en el sí d'aquestes societats contemporànies, torno al nostre primer món. El del passeig pels empedrats carrers de la ciutat, de les fotos amb càmera de luxe, del remena amunt remena avall enmig de tanta plata de primera,... Però allà dalt, què donarien per poder disfrutar com jo una fotuda tarda?

Les llums de l'autocar s'apaguen. S'ha fet de nit. Deixant-me portar pel vaivé del motor, m'endormisco amb una placidesa total. Enrere queden unes jornades trepidants i molt ben aprofitades en el meravellòs art de descobrir nous indrets. Coneixent, empapan-te la calidesa de la gent. Vivint. I creixent dia a dia.