dilluns, 5 d’octubre de 2009

I al final vaig agafar la motxilla (2)

Regirant els premis blocs de Catalunya, he vist amb admiració al guanyador del bloc personal, Sr Marc Serena, que va estudiar amb mi Periodisme a la UAB, tot i que jo en aquells temps poc passava per Bellaterra... Felicitats nanu, molt bon blog de viatges. Però compte que aquí un servidor s'està posant les piles jajaja. Felicitats també al bo de'n Cortijo, que té un senyor blog -Altres Barcelones- que no podeu deixar de visitar.


I després de repartir floretes entre els grans de la professió que amb molt d'amor i un encert més aviat limitat intento executar en aquest gran món blocaire, donaré pas al segon dia del meu mini-viatge per Morelos i Taxco. Despertar-se al matí no és fàcil. Menys si un dorm com un angelet i sent un despertador que no l'obliga a sortir disparat cap a la rutina. Però al cap i a la fi, no es pot perdre el temps. Camí de Cuernavaca, el matí va animant-se a ritme de caloreta i d'un paisatge atraient. L'autobús en el que viatjo ja fa de les seves: ara em paro aquí, ara allà, ara pujo aquest tope, ara l'altre. Total, que arribar a la capital de l'Estat de Morelos es fa molt més etern del que un podia imaginar.


Un cop al mercat, primera alegre anècdota del dia. Buscant el transport que m'havia de dur a la joia arqueològica de Xochicalco, pregunto a un quiosquer per tal qüestió. I descobreixo la seva admirable parada, plena de revistes antigues però molt aclamades entre les dones de la zona. Que si revistes de cuina, de tunning, per fer ganxet, autodefinits, sudokus, marranades,... 26 anys porta el colega venent aquestes joies davant mateix de l'animat mercat de Cuernavaca. Després d'una agradable conversa, de pet cap a les restes. De nou l'autobús es para a tot arreu. I no només per deixar o recollir passatge; que cal repostar, a la benzinera. Que el conductor té gana? El paio s'atura i sense cap vergonya baixa a una colmado de carretera i carrega el dipòsit. No hi ha pressa home!


Arribo a les restes. Fa calor, i no hi ha ni una ombra. De fet, semblo trobar-me al bell mig del no res, però el paisatge convida a deixar portar els sentits cap a una pausada i bella tranquilitat. Un cop a la guixeta, intento repetir l'operació de Tepoztlán amb gran èxit. Resulta que pels estudiants mexicans pràcticament tots els jaciments arqueològics es poden visitar de franc. I jo només tenia la targeta de la piscina de la UNAM. Però què carai, allà posa que sóc estudiante de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM. Del 2007, però estudiante. I la veritat és que cola a tot arreu.

Després de visitar l'endreçat museu adjacent, i malgrat la solana, m'enfilo de pet cap al jaciment, habitat al període Epiclàssic (segles VII-X dC segons la Viquipèdia) per diferents pobles prehispànics. I com sortit d'aquells temps, quina és la meva sorpresa a l'arribar a l'entrada que l'empleat de l'entrada s'està fotent una senyora becaina de ca l'ample. -Es que no hay nadie y uno se aburre-, m'aclareix després de desvetllar-lo amb un fort crit. D'això se'n diu entrar per la porta gran, sí senyor.




El jaciment és espectacular. Està molt ben delimitat, i un es fa una idea força clara de com devia ser tot allò. Les vistes espectaculars. I el millor de tot, sol nois i noies. Estic sol a Xochicalco. Només hi ha un jardiner que amablement em fa una foto i m'explica que aquests dies per allà no ve ni déu. I per no ser menys, als pocs minuts me'l trobo espatxuflat sota un arbre, seguint la tradició dels empleats d'allà. Després de visitar aquesta autèntica joia del llegat prehispànic, comença la segona part de la funció. Objectiu: arribar a Taxco. I l'empresa serà més complicada del que un podia pensar...

Acte primer: un taxi em deixa amablement al costat d'un peatge de l'autopista Mèxic-Acapulco. Que s'ha de creuar per arribar al lloc on para l'autocar? Doncs no passa res, es creua i ja està.

Acte segon: que si el conductor de l'autocar no es vol esperar a que pugi perquè hi ha un tràiler aparcat al voral de l'autopista que l'impedeix parar on toca per recollir-me? Doncs se'n va. I posa-t'hi fulles.

Acte tercer: apareix el conductor de l'aclamat tràiler, i després de descarregar la seva mercaderia a l'entrecuix d'una amable senyoreta boqueria style de la contrada, puja al camió i se'n va (és verídic, m'ho va explicar una amabilíssima senyora que treballava en una espècie de colmado-bar de carretera on jo estava esperant l'autocar, surrealista tot plegat però completament cert). Total, només transportava mercaderies perilloses d'aquestes que surt una flama sobre fons vermell que ho indica a la part posterior del camió. Què més dóna si el deixa al voral de l'autopista i se'n va de parranda una estona? Espectacular.

Acte quart: comentant la jugada amb la senyora del colmado-bar i el seu nebot que per suposat treballava allà per sustentar l'economia familiar, apareix un nou autocar. Taxco!!!! Per fi!!!

Aprofitant la sorprenent comoditat dels autobusos mexicans, becainejo una estoneta fins a arribar a la ciutat de la plata. Cau la tarda, i arribem a Taxco. Sabeu aquell moment apoteòsic en el que després d'un viatget de constants girs a dreta i esquerra, la carretera s'enfila fins a destapar un paisatge brutal? Això passa quan arribes a Taxco. Mires a dreta i a esquerra. Muntanyes. Casetes perdudes. Quan cony arribarem? I de cop, sorpresa!!! Centenars de casetes s'apilen unes amb altres sobre una muntanya d'una manera tan impossible com apassionant. L'emoció es dilueix per moments quan baixant de l'autocar els clàxons de les munions de cotxes, taxis i símils de busos corren amunt i avall per l'artèria principal de la ciutat. I entremig d'aquell rebombori, comença una nova aventura. Trobar lloc on dormir. Serprentejar els magnífics carrers empedrats de Taxco. Continuarà...