dimarts, 20 d’octubre de 2009

Que no ens apaguin el llum

Tarda de dijous. Quatre de la tarda. Al passeig de la Reforma, una espècie de Camps Elisis exportats a la vella Tenochitlan, la fressa inunda l'ambient d'una tarda calorosa. Al carrer, milers de persones s'apleguen per protestar contra el tancament de l'empresa pública Luz Fuerza y Centro, encarregada de subministrar i gestionar l'energia elèctrica a la zona centre de la República Mexicana.


El motiu de la protesta, l'assalt policial el dissabte 10 d'octubre a les instal·lacions de la paraestatal. Segons el govern, l'empresa era ineficient i els seus treballadors tenien massa privilegis. De mitjana, cobraven uns 400 euros al mes, un salari més o menys digne en aquell país però ni de bon tros excessiu. La realitat, tanmateix, indica que a l'executiu li feia nosa una empresa gestionada per un sindicat, el Sindicato Mexicano de Electricistas, que tenia una posició molt crítica amb la deriva neoliberal i l'afany privatitzador del govern de Calderón. I quina manera que treure's de sobre el sindicat que entrant manu militari a l'empresa pública per desmantellar-la?. De la nit al dia. A la mexicana.



Total, que a les diàries mobilitzacions d'ençà l'assalt policial a LFC, se li va sumar la gran manifestació del passat dijous. Una marxa convocada de manera improvisada, però que va tenir un èxit rotund. Sindicalistes, families senceres, dones de fer feines (de veres!), moviments socials de base, estudiants (moltíssims), i ciutadans anònims farts d'un govern que precaritza cada cop més les condicions de vida dels mexican@s, van sortir al carrer per dir prou! a les imposicions del govern.



Sincerament, va ser una de les manifestacions més nombroses, colorides, i boniques per la quantitat de lemes originals o per la varietat de col·lectius i persones que van manifestar-se, que he vist en els darrers anys. Certament, és possible que la marxa de dijous fos un punt d'inflexió, o si més no el tret de sortida cap a la construcció d'un moviment popular sòlid de resistència al neoliberal govern Calderón. Desacreditat ja no només pel pressumpte frau que el va dur al govern el 2006, sinó per les mesures econòmiques que ha pres en els darrers mesos i que no estan fent sinó collar cada cop més a una població escanyada per la crisi i per la política inquisitorial de l'executiu.



Que llargs se li faran a la ciutadania els encara 3 anys de govern calderonià que ens esperen. O què complicats se li poden fer al mateix govern si segueix amb aquesta política econòmica rapinyaire que persegueix la privatització dels pocs secotrs que encara són públics, i que castiga a una població cada cop més endeutada amb nous impostos. Alerta perquè Mèxic s'aboca cap a un pou sense horitzó; amb la meitat de la població en situació de pobresa, i això va en augment. Amb un govern inoperant que d'una volada envia 45.000 presones a l'atur per tallar de socarrel la força d'un sindicat incòmode, i que segueix pujant els impostos malgrat la situació denigrant de bona part de la ciutadania. I amb una població cada cop més desencantada que en dies com dijous veu com apel·lant a la solidaritat mútua i al treball en comú és factible bastir un moviment que planti cara al govern. S'acosta el màgic 2010, i no sabem cap a on va Mèxic. Potser cap a una nova revolta social? Continuarà...