divendres, 2 d’octubre de 2009

I al final vaig agafar la motxilla (1)

-No t'ho pensis més, som-hi!- Pensava el dilluns al vespre. Dit i fet, i malgrat els dubtes de marxar sol per aquests mons de déu, em vaig despertar un bon dimarts de setembre, vaig encabir el just i necessari a la motxilla, i cap a la Terminal d'Autobusos del Sud hi falta gent! Les terminals d'autocar de la ciutat són modernes, polides, i ordenades. Talment una illa dins del desori defeny.

Comprar el bitllet és cosa fàcil. En qüestió de minuts, vaig embarcar-me cap al poblet de Tepoztlán, a l'Estat de Morelos. La sortida de la ciutat no té pèrdua. De sobte, després de sortir de l'estació de Taxqueña, l'autocar s'enfila per un autèntic Scalextric: pont amunt pont avall, viatjar per les rondes del DF és tota una aventura que a voltes et fa sentir com si toquessis les estrelles. L'autopista que va a Cuernavaca és un nou regal per la vista. Sense saber com, la via ràpida (tot i que amb les curves que hi ha sembla més aviat una nacional) s'enfila per la muntanya fins a una alçada de 3.000 metres, moment en què es descobreix la gran plana de l'Estat de Morelos. Un autèntic festival per la vista.

L'arribada a Tepotzlán va ser curiosa. En primer lloc, perquè l'autocar va tenir la barra de deixar-nos a 2 km del poble. Segon, perquè un barri celebrava la festa de San miguel (si no vaig errat), i malgrat l'absència de la (en la meva opinió) lamentable cervesa de la terra, els veïns ho celebraren tirant cohets tot el sant dia. Tepoztlán és la típica ciutat colonial: Cases baixetes i colorides, carrers empedrats, una plaça principal força ben ordenada, un mercat que allotja les tapes més mexicanes, i molts policies ordenant el sempre caòtic trànsit.


Desconeixent si em quedaria allà, vaig dirigir-me a la gran atracció turística de la localitat, la piràmide de Tepozteco. El monument en sí no tindria un gran interès turístic i cultural sinó fos perque es troba a dalt d'una espectacular serra que il·lumina amb la seva força natural el poble de Tepoztlán. Per arribar-hi, calen a més bones cames; la pujada fins a la piràmide precisa salvar un nombre incontable d'escales durant pràcticament una hora d'ascensió. Però el premi és majúscul. Piràmide, panoràmica espectacular del poble, i un paradís natural entre la natura i el mateix cel.








Embadalit per aquell bell espectacle, miro amb incredulitat el rellotge: Les dues del migdia!!! El Barça juga la Champions!!! I com a bon blaugrana, descens ràpid cap al paradís futbolístic. De camí al poble, una grata sorpresa: una dona de mitjana edat guerita em pregunta pel temps que falta per tocar el cel. - Vostè és catalana? Li pregunto amb sorpresa. - Així és, contesta. Doncs resulta que era una actriu d'aquestes de televisió i segur de teatre. No recordo com es deia. Després de dinar i vista la impossibilitat de veure la dolça melodia blaugrana, decideixo visitar el magnífic convent de la localitat. Habitat per dominics des del segle XVI, és un dels més bonics que he pogut admirar.




Mentre la festa continua, començo a buscar lloc per dormir. Després de donar algunes voltes i comprovar com de turístic és l'indret, trobo un lloc de menjar ràpid que ofereix habitacions. No feia molt bona pinta, però un cop vist el llogaret i d'arreglar el preu, com ha de ser a Mèxic, decideixo quedar-m'hi. Descanso una estona, comprovo com els mosquits em tenen ganes, i de pet cap a la festa. Abans, una de les curiositats que donen tant de sentit al ser mexicà. Arribo a un lloc d'internet. Òbviament la connexió és lentíssima. L'ordinador sembla anterior al Pentium. I la mestressa, que se n'adona, m'ofereix el seu, és a dir, el de la responsable de la botiga, i se'n va a fer neteja de casa. -Cuando acabes me llamas, m'espeta. Sí és clar, faci faci. Deixa per allà l'excel obert, qui sap amb què, i se'n va. Genial.


Les festes al carrer tenen un caràcter molt més religiós i menys fiestero que les de casa nostra. Beuen, sí. Molt. Però la història és diferent. Poca gent es queda sense adorar a la verge o al sant de torn. De fet, es formen autèntiques caravanes de grans i petits disposats a dipositar les seves flors i a formular els seus precs a aquells trossos de marbre ben pintats i que diuen ser els nostres sants. Sants de què i de qui? Al costat de les rogatives, un escenari amb grups mexicans aclamats però d'un estil discutible, bàsicament intèrprets de música de banda o norteña (una mica el que seria música de mariachis, més o menys), fan les delícies dels mexicans més rancheros, el que no deixa de sorprende en un poble que té ben poc de norteño. Amb tal panorama, via fora i cap al llit, demà serà un altre dia. I una altra aventura camí de la meravellosa ciutat platera de Taxco.

To be continued...

1 comentari:

MOI KHI ha dit...

Ara sí que això comença a semblar un bloc del viatge! M'ha agradat molt llegir aquesta entrada. Espero que, parlant de Taxco, continuaràs delectant-nos amb la teva prosa, hehehe
Petons crack!!