dilluns, 21 de setembre de 2009

Independence day




Heus ací el gran dia: 15 de setembre. L'inici de la independència, del final de la dominació espanyola després de 3 segles d'ocupació. A Mèxic durant els dies previs a la celebració els carrers ja s'han vestit de gala, i costa recordar on ha quedat col·locada l'ensenya 'patria' més gran. Segurament, és difícil superar la que presideix la plaça central de la ciutat, el popular Zócalo.

La bogeria envaeix a les masses. Ningú es vol perdre una data tan assenyalada. A mesura que cau el dia, els petards llançats per quitxalla il·luminen els carrers, mentre que la pluja amenaça amb desdibuixar la jornada. Però sí una cosa tenen els mexicans és que al mal tiempo buena cara. Dit i fet, arribem amb el temps just i esbufegant a la plaça principal, on el president mexicà ha de pronunciar el 'Grito' de la independència. La gent obvia la mala situació econòmica, la corrupció estructural de l'Estat mexicà, o la relació de dependència que té l'economia nacional respecte les multinacionals estrangeres. Tant se val com de malament anem. L'important és sentir-se mexicà. Com a bon patriota.

S'acosta l'hora. És el moment d'entrar a la plaça. Corredisses. El record del narcoatemptat amb granades contra la població civil de Morelia de l'any anterior exaspera les mesures de seguretat fins a nivells insuportables. Rodejats de policia, ens quedem una estona palplantats davant un control de detector de metalls. Quan a la fi accedim al Zócalo, el pronunciamiento ja s'ha acabat. Però per davant quedarà la il·lusió, malgrat les penúries, de sentir-se mexicà. I res millor per celebrar-ho que agafar una merda fins la sortida del sol. Perquè malgrat tot, la ciutat no deixa mai de bategar. Amb festa o sense, al dia següent molta gent anirà a treballar per guanyar-se quatre molles, i veient com alguns arriben a casa arrossegant-se. Per la pàtria, s'ho val.