Amb el cor encongit

Silenci, xiuxiueja la gent. Poc a poc, el frisós públic que omple la plaça de Sant Pere de Berga es desfà en un silenci expectant. Al bell mig de la plaça, l'Àliga s'obre pas entre la multitud. Es col·loca ben visible. Alça el cap. Només una tènue remor trenca la solemnitat de l'instant. Silenci. Els músics són a punt per fer ballar la bèstia. Després vindrà l'explosió. Rauxa. Bogeria. Així és la Patum. La de les emocions contingudes. La de la passió col·lectiva. La de la explosió de felicitat. La festa de les festes.

Una altra de diluvis...

Amb la caiguda de la nit, el cel primaveral de l'eterna ciutat comtal s'enteranyinà fins a descarregar una violenta tempesta que ens ha fet iniciar la setmana passats per aigua. És el que té la primavera mediterrània: un dia pluja, l'altre sol. De pluja n'hem tingut molta aquest hivern, així que és fàcil endevinar com n'estem de fartes ja de tanta aigua. 

En qualsevol cas, no he pogut deixar de recordar, a propòsit d'aquest aiguat, les veritables trombes d'aigua que he tingut la sort de patir a la també eterna Ciutat de Mèxic. I sinó em creieu, mireu com va quedar una de tantes avingudes que van quedar convertides en autèntiques piscines urbanes després d'un nou aiguat tropical. De fet, sortir del bar on estàvem va ser missió quasi impossible!!

La verdor humida

Després d'un llarg parèntesi, he decidit reprendre les batalletes de les meves aventures per terres mexicanes. Mirant fotos del meu primer viatge a terres asteques, m'ha vingut al cap l'escapada que vaig fer amb dos col·legues bascos (més bascos que l'arbre de Gernika, com dirien Lehendakaris Muertos) a la Huasteca Potosina. Per que us feu una idea, és una zona humida situada uns 350 quilòmetres al nord-est de la Ciutat de Mèxic. Qualsevol mortal pensaria que recórrer aquesta distància no hauria de suposar un gran entrebanc. Però quan cal travessar la Sierra Madre Oriental les coses canvien.

Cotxe llogat en mà, el mapa indicava el camí teòricament més curt cap a la perla tropical del centre del país asteca. Res més lluny de la realitat. Carreteres de corbes impossibles serpentejant una serralada amb caigudes de vertigen, abonyegades per aquí i per allà i banyades per una fina capa de sorra,... Marejat de tant eslàlom al front del volant, arribàvem a un perdut poblet de la Huasteca a primera hora de la nit. La calor era intensa. El carrer, mig desert. Però, com sempre, ens vam trobar alguns personatges que ens van recomanar visitar el Table Dance del poble. És el que vindria a ser una espècie de Bagdad com el de Nou de la Rambla. Y no hase falta desir nada más...


Amb el nou dia vam veure-ho tot més clar. Visita a l'excel·lent poble de Xilitla, amb dinar italià inclòs. Com sempre, sorpreses. Resulta que la propietària era d'origen euskaldun. I és clar, la conversa es va allargar. Al matí, havíem visitat les estranyes escultures que va aixecar un burgesot ricatxón que vivia allà. El més notable, sens dubte, les magnífiques cascades d'aigua que ens feien passar millor la calor. A la nit, soparet i cap al llit.

Al matí, visita al naixement d'un riu. L'aigua no estava congelada, però res a veure amb la calentament pastosa aigua habitual de la platja mexicana. La Huasteca és una zona més o menys muntanyosa i sub-tropical que allotja una gran quantitat de rius i cascades que el fan especialment humit. Com que acostuma a ploure, el paisatge és d'un verd esplèndid, a l'estil del País Basc, però amb una calor molt acusada. Realment, arriba a ser insuportable. Quan mires al mapa sembla que no sigui gaire gran, però tenint en compte les carreteres que la travessen, la zona sembla que multipliqui la seva extensió per molt.

Després de l'apreciat banyet vam anar a parar aun altre poble d'aquells tan mexicans: amb la placeta típica, els puestos de tacos clàssics, i la música de més d'un quiosc animant la vida al carrer. El més impressionant del dia, la visita a una espècie de forat enclavat en un turó, atracció estrella de la zona. El forat en qüestió tenia com un diàmetre de molts i molts metres, i una profunditat de centenars de metres. Sí, feia moooooooolt cague!!!

El dia següent ens va portar algunes noves curiositats: a part del típic esmorzar contundent a base de carnaca i similars, vam poder comprar un quilo de lichis al mig de la carretera. A Mèxic tot és possible!! Després, vam seguir la pista que ens portava cap a una excursió amb canoa cap a una cascada esplèndida. Arribar amb el cotxe ja era prou difícil. Remar després un parell d'hores, encara més. Però mira un dia és un dia, i el viatget va pagar la pena. I sinó mireu les fotos, mireu....

A cada passa... es respira comarca!!!

Diuen que està oblidada per les autoritats. Que ningú sap massa bé on és. Molts han sentit a parlar de la seva esplendorosa ciutat de referència, Morella. I poca cosa més. Alguns la confonen amb els Ports de Beseit. Desconeixen que per entrar a la comarca cal superar, entris per on entris, un port de carretera. D'ací el nom de Els Ports (si m'equivoco que algú em corregeixi!!).

Molts ignoren la bellesa indòmita de les seves serralades silencioses. Pelades per un clima més agraït que el de latituds catalanes més septentrionals, i per les vicissituds de les successives guerres carlines del segle XIX, aquestes muntanyes han sabut fondre's en el paisatge amb uns poblets extrets de contes de fades. Allà on la calma i el silenci semblen convergir cap a una pau d'allò més transparent i absoluta, on el cel estrellat pot gaudir-se sense fissures, i on la humilitat i la calidesa de les seves gents permet endinsar-se en un univers de pau i tranquilitat. 

Allà estan Els Ports. I amb la mateixa calma tractem de descobrir-los a peu. Gaudint del seu silenci, de la suau brisa que fa cantar els arbres de painamunt. Disfrutant d'un paisatge que només els molins de vent han aconseguit despullar, encara que només sigui parcialment.

Aquí teniu un tastet del que vaig retratar la setmana passada durant les vacances de Cassalla Santa, anomenades així per la xerinola i l'etilisme que destil·len totes i cadascuna de les seves nits...Però això ja és una altra història...

Les fronteres solden els deliris dels predicadors de la por

Recordant amb una amarga però a la vegada afable melangia els mesos que fa que no viatjo (tampoc en són gaires, ho sé), m'ha vingut al cap la darrera excursió que vaig fer pel meu país. Cofoi com un servidor n'està de tenir colegues repartits per tot arreu, vaig acostar-me al bressol de Catalunya, Ripoll. Pàtria de pàtries, bressol dels bressols de Catalunya. Porta d'entrada a la zona menys abrupta dels Pirineus, el Ripollès és un amalgama de valls, verds paisatges i pics nevats que s'alcen en un horitzó proper.

La neu que havia caigut pocs dies abans havia deixat un paisatge emblanquinat de bella factura, com podia apreciar-se a la Vall del Ter. De fet, l'accés al naixement del riu Ter era pràcticament inaccessible a causa de la gran quantitat que s'havia quedat acumulada. Així que el meu olfacte va acabar portant-me al Coll d'Ares, frontera (¿?) entre els Estats espanyol i francès. 

Enmig d'una espessa boira i franquejat per unes muntanyes emblanquinades i quasi misterioses, s'obre un paisatge magnífic un cop arribat al cim del port: la comarca nord-catalana del Vallespir. La seva població emblemàtica, Prats de Molló, destil·la un aire medieval que fa córrer la imaginació uns segles enrere: cavallers, senyors, menestrals, camperols i gents humils desfilen per aquell escenari novel·lesc.

Després de gaudir de la bellesa d'aquells paratges, un torna a mirar el mapa i confirma que els Pirineus tracen la frontera entre França i Espanya. Una frontera imposada, com tantes altres. Una divisió natural, diuen. No recorden (o no volen recordar) que els Pirineus han estat al llarg dels segles una regió d'encontre, on s'ha desenvolupat una important activitat comercial, i on s'ha traçat una cultura i una llengua comunes que ens defineixen com a poble. Al Mèxic del segle XIX la invasió nord-americana va escapçar el territori i va crear una frontera imposada i artificial marcada pel riu Bravo. Què en té de natural aquesta frontera? Què en tenen de natural, les fronteres?

Les fronteres que converteixen a Europa en una fortalesa. Que no pretenen pas blindar una cultura que per altra banda segueix sent hegemònica actualment i que històricament ha estat imposada en nom de la civilització i el progrés. Pretén controlar el fluxos migratoris provocats per les desigualtats generades pel capitalisme entre els països centrals i els perifèrics. Com succeeix al maleït riu de la mort dels Estats Units d'Amèrica del Nord. O a l'Estret de Gibraltar. O a la costa canària. Per això serveixen les fronteres: per  estigmatizar la diferència i la pobresa. Per fer que mirem amb recel al necessitat. Per què només amb la por poden controlar-se unes societats que pateixen els efectes d'un sistema injust i genocida, que utilitza la por per justificar l'injustificable. I així serà, com dirien els apreciats antisistema, fins que aquesta canviï de bàndol.

Us deixo algunes fotos d'aquesta petita excursió. Que la por no ens faci menys alegres i creatives davant les misèries d'un sistema que pretén deshumanitzar-nos!!!

La primavera trompetera

Després de patir un rigurós fred hivernal, ple de dies grisos i plujosos, i de nits eternament gelades, ha arribat la primavera. I amb ella, el bon temps. El solet, la caloreta, la vestimenta que es va fent cada cop més lleugereta... Per que la disfruteu més a gust, us deixo unes imatges que vaig fer de la meva darrera ascensió ciclista al Tibidabo, cim de Collserola des del qual es divisa el pla de Barcelona per una banda, i el Vallès per l'altra. Disfrutem-la!!

 

CASTELLANO: Tras sufrir un invierno marcado por un riguroso frío, lleno de días grises y lluviosos, y de noches eternamente heladas, llegó la primavera. Y con ella, el buen tiempo. Solecito, calorcillo, una vestimenta que se va aligerando cada vez más, mmmmmmmm. Para que veáis como se disfruta en mi tierra, os dejo unas imágenes que tomé el otro día en mi última ascensión ciclista al cerro del Tibidabo, pico de la sierra de Collserola, des de la cual se divisa toda la ciudad de Barcelona y el Mar Mediterráneo por un lado, y  la espléndida región del Vallès por el otro. A disfrutar la primavera trompetera!!