Recordant amb una amarga però a la vegada afable melangia els mesos que fa que no viatjo (tampoc en són gaires, ho sé), m'ha vingut al cap la darrera excursió que vaig fer pel meu país. Cofoi com un servidor n'està de tenir colegues repartits per tot arreu, vaig acostar-me al bressol de Catalunya, Ripoll. Pàtria de pàtries, bressol dels bressols de Catalunya. Porta d'entrada a la zona menys abrupta dels Pirineus, el Ripollès és un amalgama de valls, verds paisatges i pics nevats que s'alcen en un horitzó proper.
La neu que havia caigut pocs dies abans havia deixat un paisatge emblanquinat de bella factura, com podia apreciar-se a la Vall del Ter. De fet, l'accés al naixement del riu Ter era pràcticament inaccessible a causa de la gran quantitat que s'havia quedat acumulada. Així que el meu olfacte va acabar portant-me al Coll d'Ares, frontera (¿?) entre els Estats espanyol i francès.
Enmig d'una espessa boira i franquejat per unes muntanyes emblanquinades i quasi misterioses, s'obre un paisatge magnífic un cop arribat al cim del port: la comarca nord-catalana del Vallespir. La seva població emblemàtica, Prats de Molló, destil·la un aire medieval que fa córrer la imaginació uns segles enrere: cavallers, senyors, menestrals, camperols i gents humils desfilen per aquell escenari novel·lesc.
Després de gaudir de la bellesa d'aquells paratges, un torna a mirar el mapa i confirma que els Pirineus tracen la frontera entre França i Espanya. Una frontera imposada, com tantes altres. Una divisió natural, diuen. No recorden (o no volen recordar) que els Pirineus han estat al llarg dels segles una regió d'encontre, on s'ha desenvolupat una important activitat comercial, i on s'ha traçat una cultura i una llengua comunes que ens defineixen com a poble. Al Mèxic del segle XIX la invasió nord-americana va escapçar el territori i va crear una frontera imposada i artificial marcada pel riu Bravo. Què en té de natural aquesta frontera? Què en tenen de natural, les fronteres?
Les fronteres que converteixen a Europa en una fortalesa. Que no pretenen pas blindar una cultura que per altra banda segueix sent hegemònica actualment i que històricament ha estat imposada en nom de la civilització i el progrés. Pretén controlar el fluxos migratoris provocats per les desigualtats generades pel capitalisme entre els països centrals i els perifèrics. Com succeeix al maleït riu de la mort dels Estats Units d'Amèrica del Nord. O a l'Estret de Gibraltar. O a la costa canària. Per això serveixen les fronteres: per estigmatizar la diferència i la pobresa. Per fer que mirem amb recel al necessitat. Per què només amb la por poden controlar-se unes societats que pateixen els efectes d'un sistema injust i genocida, que utilitza la por per justificar l'injustificable. I així serà, com dirien els apreciats antisistema, fins que aquesta canviï de bàndol.
Us deixo algunes fotos d'aquesta petita excursió. Que la por no ens faci menys alegres i creatives davant les misèries d'un sistema que pretén deshumanitzar-nos!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada