Desmuntant la postmodernitat infecta

Un autèntic mestre de l'antropologia social, expert en problemàtiques lligades a l'ús de l'espai públic i crític amb la regressió alarmant que aquest espai ha experimentat en els darrers anys a causa de l'obsessiu 'treballa, consumeix i calla' pregonat pel neoliberalisme. Així és Manuel Delgado, un referent intel·lectual per aquells que encara somiem en una societat conscient, solidària i igualitària. I amb un carrer ple d'històries vives, espontànies i en les que les interaccions entre els individus generin vincles de compromís i tendresa mútues. Aquestes són algunes de les reflexions que va deixar al desaparegut 'La Nit al dia', programa de TV3 dirigit per la incombustible Mònica Terribas.

CASTELLANO: Un auténtico maestro de la antropología social, experto en problemáticas ligadas al uso del espacio publico y critico con la alarmante regresión que éste ha experimentado en los últimos años a causa del obsesico 'trabaja, consume y calla' pregonado por el neoliberalismo. Así es Manuel Delgado, un referente intelectual para aquellos que aún soñamos una sociedad consciente, solidaria e igualitaria. Y con una calle llena de historias vivas, espontáneas, y en las que las interacciones entre las personas generen vínculos de compromiso y ternura mutuas. Estas son algunas de las reflexiones que dejó en el desaparecido programa de la televisión de Catalunya 'La Nit al Dia'.

                      

L'ombra del nostre temps

Aqueixa joveneta mai havia escoltat la 'Chica Plástica' dels mestres salseros  Willie Colón i Rubén Blades. Sempre que encenia la ràdio mentre s'empolvorava el front, sonava la mateixa tonada. El que en televisió el Monegal en diria telebrossa. Aquella melodia repetitiva i pesada que des de les ràdios més comercials empastifen a una població acostumada a absorbir tota classe de merda.

Després de complir amb el fastuós ritual, cal enfarfegar el bolso amb tots els ormeigs imaginables, no fos cas que se li corrés el rimmel i se'ns quedés despullada! Pel carrer caminava depressa, capcota, amb aquella mirada perduda que denotava un individualisme venut a capa i espasa pel distingit 'sistema'.

Arribà al gimnàs cap a l'hora de sempre. Impàvida, pujà a la sala de fitness. Aquella on es barregen braços musculats de paper de vidre amb dones que com ella, suen Channel N° 3 quan s'agiten.  Una aparença plàstica que malgrat  la fortalesa aparent, es fongué enmig del ball de màscares que empeny la societat a l'abisme de la postmodernitat.

CASTELLANO: Esa jovenzuela nunca escuchó 'La Chica Plástica' de los maestros de la salsa Willie Colón y Rubén Blades. Siempre que prendía la radio mientras se empolvoraba la frente, sonava la misma música. Lo que en televisión algunos dirían telebasura. Esa melodía repetitiva y pesada que des de las estaciones más comerciales cargan a una población acostumbrada a sufrir todo tipo de mierda.
Tras cumplir con el fastuoso ritual, es preciso llenar el bolso con todos los chismes imaginables, no fuese caso que se le corra el rimmel y la pobre se nos quedase desnuda. Por la calle andaba rápido, con esa mirada perdida que denotava un individualismo vendido a capa y espada por el distingido 'sistema'.


Llegó al gimnasio a la hora de siempre. Impávida, subió a la sala de fitness. La misma en la que los brazos musculosos de papel de vidrio se mezclan con mujeres que como ella, sudan Channel Nº3 cuando se agitan. Una apariencia plástica que pese a la aparente fortaleza, se fundió enmedio del baile de máscaras que empuja a la sociedad al abismo de la posmodernidad.

El gran basar

No hi ha dubte que els mercats àrabs, els popularíssims Zocos, són per nosaltres els més famosos d'arreu. Qui no recorda aquella ferum d'espècies que destil·len tots i cadascun dels racons d'aquells indrets que semblen extrets dels contes de les mil i una nits?

A Mèxic també existeixen milers de mercats ambulants repartits per tota la geografia del país. La capital, centre administratiu i termòmetre de tot el que succeeix arreu de la federació, on trobareu quasi tots els registres que defineixen la mexicanitat, el mercat vertebra els barris i dóna un color inconfusible als seus foscos carrers.

En trobareu un a cada barri, cada dia de la setmana, a qualsevol hora del dia. Podreu comprar de tot: queviures, roba, electrodomèstics, mobles, estris de cuina, productes de neteja (com cantaven els magistrals Antònia Font), etc. Tanmateix, no tots els mercats tenen el mateix encant. Alguns són sobretot  per comprar productes de primera necessitat, i es situen a zones concretes de cada barri. Podríem dir que són un equivalent al nostre mercat, la 'plaça'. 

Els més extensos es munten habitualment els caps de setmana, i allà descobrireu els estris més inversemblants del món, com succeeix al cèlebre Mercado de las Torres, que vaig tenir ocasió de visitar-mirar-tocar-comprar diverses vegades. Discos durs interns d'ordinadors (¿?), ràdios mp3 pel cotxe, assecadors de cabell trinxats, vídeo-consoles de l'època de la primera comunió (dinosaures com l'Spectrum o l'Amiga inclosos), matrícules de cotxe de tots els Estats possibles (i els impossibles també) dels EUA o de Mèxic, peixets exòtics com piranyes o llagostes (un nou aire a la decoració de casa mai està de més, ha ha), ipods i mòbils de dubtosa procedència, cargols i tota mena d'eines que de rovellades semblen tenir un barnís d'or, i fins i tot, ¡una porta de cotxe!

Una autèntica selva dins d'una fauna autòctona d'allò més motivada per comprar el producte més absurd. O simplement, per donar un tomb i passar una bona estona remenant per aquí i per allà. L'Ikea mexicà, vaja. Però amb un toc genuí i espontani que el fa extraordinari. Ni els contes de les mil i una nit haguessin estat capaços de descriure un indret tan genial i irreverent. Sense compromís, passin i vegin!

 

  

 

 

  

 

CASTELLANO: Que duda cabe que los mercados árabes, los famosisísimos Zocos, son para nosotros los más famosos del mundo. ¿Quién no recuerda ese olor de especies que destilan todos y cada uno de los rinconos de esos mercadillos que parecen sacados de los cuentos de las mil y una noches?

En México también existen miles de mercados ambulantes repartidos por toda la geografía del pais. La capital, centro administrativo y termómetro de todo lo que acontece en la federación, y donde encontrarán casi todos los registros que definen la mexicanidad (para bien y para mal), el mercado vertebra las colonias y le da un colorido precioso a sus oscuras calles.

Encontraréis uno en cada colonia o barrio, cada dia de la semana, a cualquier hora del dia. Podrán comprar de todo: comida, ropa, electrodomésticos, muebles, herramientas de todo tipo, etc. Pero no todos los mercados tienen el mismo encanto. Algunos abastecen a l@s vecin@s que buscan productos de primera necesidad, y se situan en zonas concretas de cada colonia. Es lo que en Catalunya sería nuestro mercado, la 'plaça'.

Los más extensos se construyen habitualmente los fines de semanas, y allí encontrarán las herramientas más estrafalarias del mundo, como sucede en el celebre Mercado de las Torres, que tuve la ocasión de visitar-mirar-tocar-comprar distintas veces. Discos duros internos (¿?), radios mp3 para el carro, secadores de pelo destrozados, videoconsolas de la época de la primera comunión, matrículas de coche de todos los Estados posibles (y los imposibles también) del gabacho o de México, pececillos exóticos como pirañas o langostas (un nuevo aire a la decoración de casa nunca está de más, ha ha), ipods y celulares de dudosa procedencia, herramientas para el hogar de tiempos pretéritos, y hasta, ¡una puerta de carro!

Una auténtica selva dentro de una fauna local de lo más motivada para comprar el producto más absurdo. O simplemente para pasear y disfrutar de un buen rato tocando eso y lo otro. Como un gran centro comercial, vaya. Pero con un toque genuino y espontáneo que lo hace extraordinario. Ni los cuentos de las mil y una noches hubiesen descrito un lugar tan genial e irreverente. Sin compromiso: ¡pasen y vean!

Quan el cel està a mitja passa

Si hi ha un aspecte que converteix viure a Barcelona en un paradís que sovint obviem, és la possibilitat de plantar-se amb un cop de cotxe a un indret que permet enfilar-nos a pics nevats de 1.700 metres d'altitud mentre l'horitzó destapa l'estimat Mare Nostrum. Hi ha res millor? 

No hi ha dubte en aquest sentit que la ubicació de moltes poblacions  del Principat és privilegiada. Per posar un exemple, des d'una tranquil·la i afable vila del Maresme pots plantar-te al frondós bosc del Montseny en un sospir. I qui no ha trobat extraordinari, després de banyar-se a les sensuals cales de la Costa Brava, atravessar la selva de la Garrotxa i plantar-se al Ripollès, a les portes del Pirineu?

De moment, ens haurem de conformar amb degustar aquestes extraordinàries imatges que vaig prendre el passat mes de gener a les dues muntanyes més emblemàtiques del Montseny: El Matagalls (mai l'havia vist tan nevat!) i el Turó de l'Home (que oferia unes panoràmiques sensacionals gràcies a l'espessa boira que emblanquinava la plana).  

  

  

 

CASTELLANO: Si existe un aspecto que convierte vivir en Barcelona en un paraíso que frecuentemente pasamos por alto, ese es la posibilidad de plantarse con el carro a un lugar que permite subir hasta cumbres nevadas a 1.700 metros de altitud mientras el horizonte destapa nuestro queridisisisímo Mar Mediterráneo. ¿Hay algo mejor?

No hay duda en este sentido que la ubicación de muchas localidades de Catalunya es privilegiada. Por ejemplo, desde una tranquila población del Maresme, al norte de Barcelona, puedes plantarte en el frondoso parque natural del Montseny en un suspiro. ¿Quién no encuentra fabuloso, tras darse un chapuzón en las sensuales calitas de la Costa Brava, cruzar la espesa selva de la Garrotx y plantarse en el Ripollès, a las puertas del Pirineo catalán?

Por el momento, tendremos que conformarnos con degustar estas extraordinarias imagenes que tomé en enero en los dos cerros más emblemáticos del Montseny: El Matagalls, que nunca havia visto tan nevado, y el Turó de l'Home, que ofrecia unas fantásticas panorámicas gracias a la espesa niebla que cubría el horizonte.