I al final vaig agafar la motxilla (2)

Regirant els premis blocs de Catalunya, he vist amb admiració al guanyador del bloc personal, Sr Marc Serena, que va estudiar amb mi Periodisme a la UAB, tot i que jo en aquells temps poc passava per Bellaterra... Felicitats nanu, molt bon blog de viatges. Però compte que aquí un servidor s'està posant les piles jajaja. Felicitats també al bo de'n Cortijo, que té un senyor blog -Altres Barcelones- que no podeu deixar de visitar.

I després de repartir floretes entre els grans de la professió que amb molt d'amor i un encert més aviat limitat intento executar en aquest gran món blocaire, donaré pas al segon dia del meu mini-viatge per Morelos i Taxco. Despertar-se al matí no és fàcil. Menys si un dorm com un angelet i sent un despertador que no l'obliga a sortir disparat cap a la rutina. Però al cap i a la fi, no es pot perdre el temps. Camí de Cuernavaca, el matí va animant-se a ritme de caloreta i d'un paisatge atraient. L'autobús en el que viatjo ja fa de les seves: ara em paro aquí, ara allà, ara pujo aquest tope, ara l'altre. Total, que arribar a la capital de l'Estat de Morelos es fa molt més etern del que un podia imaginar.


Un cop al mercat, primera alegre anècdota del dia. Buscant el transport que m'havia de dur a la joia arqueològica de Xochicalco, pregunto a un quiosquer per tal qüestió. I descobreixo la seva admirable parada, plena de revistes antigues però molt aclamades entre les dones de la zona. Que si revistes de cuina, de tunning, per fer ganxet, autodefinits, sudokus, marranades,... 26 anys porta el colega venent aquestes joies davant mateix de l'animat mercat de Cuernavaca. Després d'una agradable conversa, de pet cap a les restes. De nou l'autobús es para a tot arreu. I no només per deixar o recollir passatge; que cal repostar, a la benzinera. Que el conductor té gana? El paio s'atura i sense cap vergonya baixa a una colmado de carretera i carrega el dipòsit. No hi ha pressa home!


Arribo a les restes. Fa calor, i no hi ha ni una ombra. De fet, semblo trobar-me al bell mig del no res, però el paisatge convida a deixar portar els sentits cap a una pausada i bella tranquilitat. Un cop a la guixeta, intento repetir l'operació de Tepoztlán amb gran èxit. Resulta que pels estudiants mexicans pràcticament tots els jaciments arqueològics es poden visitar de franc. I jo només tenia la targeta de la piscina de la UNAM. Però què carai, allà posa que sóc estudiante de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM. Del 2007, però estudiante. I la veritat és que cola a tot arreu.

Després de visitar l'endreçat museu adjacent, i malgrat la solana, m'enfilo de pet cap al jaciment, habitat al període Epiclàssic (segles VII-X dC segons la Viquipèdia) per diferents pobles prehispànics. I com sortit d'aquells temps, quina és la meva sorpresa a l'arribar a l'entrada que l'empleat de l'entrada s'està fotent una senyora becaina de ca l'ample. -Es que no hay nadie y uno se aburre-, m'aclareix després de desvetllar-lo amb un fort crit. D'això se'n diu entrar per la porta gran, sí senyor.




El jaciment és espectacular. Està molt ben delimitat, i un es fa una idea força clara de com devia ser tot allò. Les vistes espectaculars. I el millor de tot, sol nois i noies. Estic sol a Xochicalco. Només hi ha un jardiner que amablement em fa una foto i m'explica que aquests dies per allà no ve ni déu. I per no ser menys, als pocs minuts me'l trobo espatxuflat sota un arbre, seguint la tradició dels empleats d'allà. Després de visitar aquesta autèntica joia del llegat prehispànic, comença la segona part de la funció. Objectiu: arribar a Taxco. I l'empresa serà més complicada del que un podia pensar...

Acte primer: un taxi em deixa amablement al costat d'un peatge de l'autopista Mèxic-Acapulco. Que s'ha de creuar per arribar al lloc on para l'autocar? Doncs no passa res, es creua i ja està.

Acte segon: que si el conductor de l'autocar no es vol esperar a que pugi perquè hi ha un tràiler aparcat al voral de l'autopista que l'impedeix parar on toca per recollir-me? Doncs se'n va. I posa-t'hi fulles.

Acte tercer: apareix el conductor de l'aclamat tràiler, i després de descarregar la seva mercaderia a l'entrecuix d'una amable senyoreta boqueria style de la contrada, puja al camió i se'n va (és verídic, m'ho va explicar una amabilíssima senyora que treballava en una espècie de colmado-bar de carretera on jo estava esperant l'autocar, surrealista tot plegat però completament cert). Total, només transportava mercaderies perilloses d'aquestes que surt una flama sobre fons vermell que ho indica a la part posterior del camió. Què més dóna si el deixa al voral de l'autopista i se'n va de parranda una estona? Espectacular.

Acte quart: comentant la jugada amb la senyora del colmado-bar i el seu nebot que per suposat treballava allà per sustentar l'economia familiar, apareix un nou autocar. Taxco!!!! Per fi!!!

Aprofitant la sorprenent comoditat dels autobusos mexicans, becainejo una estoneta fins a arribar a la ciutat de la plata. Cau la tarda, i arribem a Taxco. Sabeu aquell moment apoteòsic en el que després d'un viatget de constants girs a dreta i esquerra, la carretera s'enfila fins a destapar un paisatge brutal? Això passa quan arribes a Taxco. Mires a dreta i a esquerra. Muntanyes. Casetes perdudes. Quan cony arribarem? I de cop, sorpresa!!! Centenars de casetes s'apilen unes amb altres sobre una muntanya d'una manera tan impossible com apassionant. L'emoció es dilueix per moments quan baixant de l'autocar els clàxons de les munions de cotxes, taxis i símils de busos corren amunt i avall per l'artèria principal de la ciutat. I entremig d'aquell rebombori, comença una nova aventura. Trobar lloc on dormir. Serprentejar els magnífics carrers empedrats de Taxco. Continuarà...

I al final vaig agafar la motxilla (1)

-No t'ho pensis més, som-hi!- Pensava el dilluns al vespre. Dit i fet, i malgrat els dubtes de marxar sol per aquests mons de déu, em vaig despertar un bon dimarts de setembre, vaig encabir el just i necessari a la motxilla, i cap a la Terminal d'Autobusos del Sud hi falta gent! Les terminals d'autocar de la ciutat són modernes, polides, i ordenades. Talment una illa dins del desori defeny.

Comprar el bitllet és cosa fàcil. En qüestió de minuts, vaig embarcar-me cap al poblet de Tepoztlán, a l'Estat de Morelos. La sortida de la ciutat no té pèrdua. De sobte, després de sortir de l'estació de Taxqueña, l'autocar s'enfila per un autèntic Scalextric: pont amunt pont avall, viatjar per les rondes del DF és tota una aventura que a voltes et fa sentir com si toquessis les estrelles. L'autopista que va a Cuernavaca és un nou regal per la vista. Sense saber com, la via ràpida (tot i que amb les curves que hi ha sembla més aviat una nacional) s'enfila per la muntanya fins a una alçada de 3.000 metres, moment en què es descobreix la gran plana de l'Estat de Morelos. Un autèntic festival per la vista.

L'arribada a Tepotzlán va ser curiosa. En primer lloc, perquè l'autocar va tenir la barra de deixar-nos a 2 km del poble. Segon, perquè un barri celebrava la festa de San miguel (si no vaig errat), i malgrat l'absència de la (en la meva opinió) lamentable cervesa de la terra, els veïns ho celebraren tirant cohets tot el sant dia. Tepoztlán és la típica ciutat colonial: Cases baixetes i colorides, carrers empedrats, una plaça principal força ben ordenada, un mercat que allotja les tapes més mexicanes, i molts policies ordenant el sempre caòtic trànsit.


Desconeixent si em quedaria allà, vaig dirigir-me a la gran atracció turística de la localitat, la piràmide de Tepozteco. El monument en sí no tindria un gran interès turístic i cultural sinó fos perque es troba a dalt d'una espectacular serra que il·lumina amb la seva força natural el poble de Tepoztlán. Per arribar-hi, calen a més bones cames; la pujada fins a la piràmide precisa salvar un nombre incontable d'escales durant pràcticament una hora d'ascensió. Però el premi és majúscul. Piràmide, panoràmica espectacular del poble, i un paradís natural entre la natura i el mateix cel.








Embadalit per aquell bell espectacle, miro amb incredulitat el rellotge: Les dues del migdia!!! El Barça juga la Champions!!! I com a bon blaugrana, descens ràpid cap al paradís futbolístic. De camí al poble, una grata sorpresa: una dona de mitjana edat guerita em pregunta pel temps que falta per tocar el cel. - Vostè és catalana? Li pregunto amb sorpresa. - Així és, contesta. Doncs resulta que era una actriu d'aquestes de televisió i segur de teatre. No recordo com es deia. Després de dinar i vista la impossibilitat de veure la dolça melodia blaugrana, decideixo visitar el magnífic convent de la localitat. Habitat per dominics des del segle XVI, és un dels més bonics que he pogut admirar.




Mentre la festa continua, començo a buscar lloc per dormir. Després de donar algunes voltes i comprovar com de turístic és l'indret, trobo un lloc de menjar ràpid que ofereix habitacions. No feia molt bona pinta, però un cop vist el llogaret i d'arreglar el preu, com ha de ser a Mèxic, decideixo quedar-m'hi. Descanso una estona, comprovo com els mosquits em tenen ganes, i de pet cap a la festa. Abans, una de les curiositats que donen tant de sentit al ser mexicà. Arribo a un lloc d'internet. Òbviament la connexió és lentíssima. L'ordinador sembla anterior al Pentium. I la mestressa, que se n'adona, m'ofereix el seu, és a dir, el de la responsable de la botiga, i se'n va a fer neteja de casa. -Cuando acabes me llamas, m'espeta. Sí és clar, faci faci. Deixa per allà l'excel obert, qui sap amb què, i se'n va. Genial.


Les festes al carrer tenen un caràcter molt més religiós i menys fiestero que les de casa nostra. Beuen, sí. Molt. Però la història és diferent. Poca gent es queda sense adorar a la verge o al sant de torn. De fet, es formen autèntiques caravanes de grans i petits disposats a dipositar les seves flors i a formular els seus precs a aquells trossos de marbre ben pintats i que diuen ser els nostres sants. Sants de què i de qui? Al costat de les rogatives, un escenari amb grups mexicans aclamats però d'un estil discutible, bàsicament intèrprets de música de banda o norteña (una mica el que seria música de mariachis, més o menys), fan les delícies dels mexicans més rancheros, el que no deixa de sorprende en un poble que té ben poc de norteño. Amb tal panorama, via fora i cap al llit, demà serà un altre dia. I una altra aventura camí de la meravellosa ciutat platera de Taxco.

To be continued...

Pero esto que es!

És força indignant arribar a l'extraordinari Museu d'Antropologia de la Ciutat de Mèxic amb la intenció de visitar la Fira del Llibre d'Antropologia i Història, que se celebra aquests dies amb Catalunya com a cultura convidada, i trobar-se aquest llibre exposat. Però què és això! Després de tres hores remenant llibres d'editorials tant destacades a Mèxic com el Fondo de Cultura Económica, la UNAM, la INAH, resulta que arribem a la Editorial Base i ens trobem amb el llibre d'un 'pájaru' anomenat Josep Maria Minguella.

Pels qui no el coneguin, aquest personatge era un d'aquells agents FIFA que es dedicava a cobrar sucoses comissions pels traspassos de jugadors de futbol d'elit. Sí sí, així de senzill feia caixa el senyor Minguella. Entre puro i puro, entre partideta i partideta al dòmino, va decidir presentar-se a les eleccions a la presidència del FC Barcelona fa ja uns anys. El seu evident fracàs no el va apartar, tanmateix, de l'escena pública, i gràcies a la seva privilegiada posició en el 'mundillo' futbolero, ha seguit participant a les tertúlies de nombrosos programes de futbol , tat a la ràdio com a la televisió. La seva animadversió per la gestió de Laporta és manifesta, el que no pot estranyar a ningú si tenim en compte les seves evidents limitacions com a alguna cosa més que vividor.

Ara que ja coneixeu el personatge, espero que us feu càrrec del meu enuig després de trobar-me aquest llibre ja no només a l'estand de l'editorial que va publicar-lo, sinó, i això és el més greu, a l'exposició dedicada a llibres escrits en català i relacionats sobretot amb la història i l'antropologia. Entre antics exemplars d'obres mestres de l'Institut d'Estudis Catalans, d'escriptors prolífics en les lletres catalanes, de grans llibres dedicats amb cos i ànima a reconstruir la nostra història com a país, s'hi troben les memòries d'en Minguella! Rídicul però cert. Veure per creure.

Cercant entre somnis

La tènue llum que il·lumina el menjador dóna un aire més reflexiu a l'ambient. Davant meu, una dolça veu acompanya el meu viatge cap a l'infinit. Els senzills i tendres acords de guitarra fan volar la meva imaginació cap a un món sense preocupacions. Aquell indret no coneix les guerres, ni la fam, ni l'egoisme i la falta de valors humans de moltes persones.

La bella simfonia m'arrossega cap a un lloc on el vaivé de les onades es fon amb el cel despullat creant una atmosfera indescriptible. Busco en la memòria un paradís com aquell. Qui no s'ha imaginat algun cop trobar-se en una platja deserta, a la llum de la lluna, escoltant una tendra melodia, que acompanyada d'una veu celestial convida a oblidar-se de tot? Podem oblidar-nos de tot? De les nostres angoixes, les nostres inquietuds, les nostres pors, la nostra rutinària rutina? O podem ser un jo valent, desacomplexat, i amb una autocontrol emocional que ens permeti afrontar les situacions amb una racionalitat humana?

Oblidar? Deixar que les coses per les que lluitem es fonguin en segons cap al no res. Afrontar. Cercar. Trobar. Aquesta és la simfonia que em guia cap al meu paradís celestial.

Independence day

Heus ací el gran dia: 15 de setembre. L'inici de la independència, del final de la dominació espanyola després de 3 segles d'ocupació. A Mèxic durant els dies previs a la celebració els carrers ja s'han vestit de gala, i costa recordar on ha quedat col·locada l'ensenya 'patria' més gran. Segurament, és difícil superar la que presideix la plaça central de la ciutat, el popular Zócalo.

La bogeria envaeix a les masses. Ningú es vol perdre una data tan assenyalada. A mesura que cau el dia, els petards llançats per quitxalla il·luminen els carrers, mentre que la pluja amenaça amb desdibuixar la jornada. Però sí una cosa tenen els mexicans és que al mal tiempo buena cara. Dit i fet, arribem amb el temps just i esbufegant a la plaça principal, on el president mexicà ha de pronunciar el 'Grito' de la independència. La gent obvia la mala situació econòmica, la corrupció estructural de l'Estat mexicà, o la relació de dependència que té l'economia nacional respecte les multinacionals estrangeres. Tant se val com de malament anem. L'important és sentir-se mexicà. Com a bon patriota.

S'acosta l'hora. És el moment d'entrar a la plaça. Corredisses. El record del narcoatemptat amb granades contra la població civil de Morelia de l'any anterior exaspera les mesures de seguretat fins a nivells insuportables. Rodejats de policia, ens quedem una estona palplantats davant un control de detector de metalls. Quan a la fi accedim al Zócalo, el pronunciamiento ja s'ha acabat. Però per davant quedarà la il·lusió, malgrat les penúries, de sentir-se mexicà. I res millor per celebrar-ho que agafar una merda fins la sortida del sol. Perquè malgrat tot, la ciutat no deixa mai de bategar. Amb festa o sense, al dia següent molta gent anirà a treballar per guanyar-se quatre molles, i veient com alguns arriben a casa arrossegant-se. Per la pàtria, s'ho val.

El diluvi universal

A la Ciutat de Mèxic la temporada de pluges converteix les vies urbanes en un doble caos. Si ja habitualment la ciutat és un infern circulatori, amb cotxes girant en totes les direccions, autobusos parant-se cada cinc metres per recollir algun passatger, taxis fent ral·lis a plena llum del dia, i peatons desesperats pel caòtic trànsit, quan plou la cosa empitjora. I molt. No és que els governants de la ciutat no ho sàpiguen. Cada any és el mateix, arriba l'estiu i els aiguat són quasi diaris. I cada any la ciutat assisteix a un espectacle urbà no apte per a cardíacs.

Fins i tot la policia arriba a tancar diverses entrades o sortides de les vies principals, impedint als autobusos (alerta!) fer el seu recorregut habitual, per a desesperació dels resignats usuaris. Ahir la història va tenir encara més gràcia: era la celebració de la independència mexicana de la Corona ecspanyola, efèmeride que l'any vinent arribarà al seu bicentenari. Però com que a la Mare Terra poc li importen les celebracions, els defeños es van trobar de nou com la tronada de la tarda va deixar innundada mitja ciutat. I sinó, fixeu-vos en les fotos que vaig prendre des d'una zona de la ciutat que està al peu de la muntanya de l'Ajusco, semblava el Noguera Pallaresa! Vies innundades, cotxes convertits en barques improvisades, carrers tallats. I és clar: un caos circulatori infernal!!! El més curiós del cas és que després es trobes cartells pel metro com el que podeu veure a sota. Veure per creure, malgovernants!