divendres, 20 de novembre de 2009

El llibre de la selva (part 1)

Mentre el tifó Ida s'apropava perillosament cap a les costes iucateques dels antics maies, un servidor va decidir escapar d'aquells dies de pluja i tempesta i embarcar-se cap a les profunditats de la selva. Dit i fet, a quarts d'una de la matinada d'un diumenge recent vaig agafar un autocar cap a Chetumal, població fronterera entre Mèxic i Belize. I a les 6, ja estava en una fragoneta camí de la regió del Petén, al nord de Guatemala.

L'aventura és del tot recomanable, malgrat les infames taxes que t'obliguen a pagar a les fronteres. A Mèxic et cobren 10 euros per sortir del país, a Belize 15 dòlars, i a Guatemala 3 dòlars més tant per entrar com per sortir. A ningú li han agradat mai les fronteres. Com a europeus integradíssims en el xiringuito capitalista de la UE, ja fa anys que aquestes divisions absurdes van deixar d'afectar-nos gaire. Però per aquelles contrades ja és una altra història. Prou divertida, amb tot. Un cop a la frontera entre Mèxic i Belize, cal baixar del cotxe amb les maletes carregades a l'esquena, i creuar a peu la imaginària línia. Un cop a Belize, el paisatge s'omple de cartells en anglès promocionant activitats de tota mena. El paisatge el lideren les vendes de terrenys, en acres . El paisatge belizeny no deixa de ser prou pintoresc, on carreteres amb prou feines asfaltades es barregen amb cases de fusta que sembla que s'hagin de caure en qualsevol moment.






Un cop creuats els dominis dels vells rastafaris d'arrel anglosaxona i raça africana, toca entrar a Guatemala. Com ja m'havia succeït en l'anterior visita a aquest país el 2008, la frontera és com una festa sense ordre ni concert; els canviadors s'amunteguen davant teu a la recerca de dòlars o pesos, les pedretes del camí sense asfaltar de la frontera empipen els peus, la gent deambula amunt i avall sense saber on anar, entre d'altres llindeses. Després de superar aquesta formalitat tan guatemalteca, ens endinsem per les terres altes del nord del país en direcció a la regió del Petén.



 Lo de Guatemala és de manual: sempre hi trobaràs carreteres principals sense asfaltar, d'altres en construcció i amb pudor a asfalt per tot arreu, o algunes ben asfaltades. Dóna la sensació que vagis on vagis, les vies de comunicació estan sempre en construcció. S'imaginen què deu fer el Ministre d'infraestructures d'aquell país? Passarell. Després d'hores perduts en la inmensitat selvàtica, aconseguim arribar a un centre comercial proper a Flores, el poblet que serveix de camp base per conèixer la regió, o com a minim per anar a Tikal. Necessito canviar diners al banc, i un policia armat amb un succedani de kalashnikov entre mans m'obre amablement la porta del caixer. Si a Mèxic la presència d'uniformats armats ja és molt notòria, a Guatemala no es queden enrere. Cal no oblidar que entre 1954 i 1995 la guerra civil va deixar rius de sang que han provocat que avui en dia les armes corrin pel país sense control.




Arribem a Flores, cal buscar hotel. Tots els que anem en la furgoneta som joves i busquem més o menys el mateix: un preu barat. Decidim anar tots al mateix hotel, amb l'esperança, almenys entre el mexicà que hi havia i jo (els més àvids com quasi sempre en aquest sentit), que amb tanta gentada el responsable ens faria un bon preu. Però la rebaixa va ser més aviat minsa, i, coses de la vida, vaig acabar compartint habitació amb una israeliana (no malpenseu, no m'agradava jeje) per estalviar.



 

Flores és un poble molt bonic. Turístic, d'acord, però si viatges en temporada baixa és molt tranquil. Està envoltat pel no menys preciós llac del Petén, i es comunica amb la veïna Santa Elena a través d'un pont construït sobre el llac. El menjar és una mica més car que a Mèxic, però amb un bon olfacte pots trobar plats a preus raonables. Encara que el propietari del restaurant sigui del Reial Madrid. Ja se sap, tot no pot ser perfecte, però què hi farem. Després d'un bon  àpat toca descansar. Demà m'alçaré ben d'hora per visitar la joia de la corona dels maies: Tikal.


To be continued...

Castellano: Mientras el ciclón Ida se acercaba peligrosamente a Quintana Roo, decidí escaparme de esos días de lluvia y tormenta en dirección a la selva maya. Ahorita no, ahora!, tomé el camión en Playa del Carmen hasta la población fronteriza de Chetumal. A las 6 de la mañana, una furgoneta ya nos esperaba para llevarnos hasta Guatemala.

La aventura es muy recomendable, pese a las infames tasas que te obligan a pagar en las fronteras. En México te chingan 200 pesos por salir del pais, en Belize 15 dólares, y en Guate 3 dólares más por entrar y también por salir. A nadie le gustan las fronteras. Como europeo integradísimo en el chiringuito capitalista de la Unión Europea, hace ya años que esas divisiones absurdas dejaron de afectarnos en el día a día. Pero por esas tierras es otra historia, aunque divertida en el fondo. En la frontera de México y Belize te hacen bajar del carro y te obligan a cargar con las maletas para cruzar a pie la frontera. Quién sabe si para prevenir la obesidad en el pais azteca. En Belize, la carretera se llena de carteles en inglés promocionando cualquir cosa. Es un paisaje bastante pintoresco, donde las carreteras semi-asfaltadas se mezclan con unas casas de madera que parece se van a caer en cualquier instante.

Tras cruzar los dominios de los viejos rastafaris de aire anglosajón y raza africana, entramos en Guate. Como ya me pasó en mi anterior visita a ese país centroamericano, la frontera es como una fiesta sin orden ni concierto, un poco estilo tianguis chilango. Allá los cambiadores de dinero se amontonan a tu alrededor, las piedrecillas del camino te molestan los pies, la gente deambula por todas partes sin saber muy bien dónde va, entre otras perlas. Después de superar esta formalidad tan guatemalteca, emprendemos el viaje por las norteñas tierras en dirección a la región del Petén.

Lo de Guate es de manual: siempre encontrarás carreteras sin asfaltar, otras en construcción, o algunas en más o menos buen estado. Parece que vayas donde vayas, siempre encontraras obras en sus vías. ¿Qué chingados debe hacer el Ministro de Infraestructuras de Guatemala? Otro sinvergüenza más, imagino. Tras horas perdidos en la immensidad de la selva, llegamos a un centro comercial cercano a Flores, pueblo que sirve de base para descubrir la zona, o por lo menos Tikal. Debo cambiar varo en el banco, i un policia armado con una especie de AK-47 en sus manos me abre amablemente la puerta del cajero. Si en México la presencia de uniformados armados ya es muy notable, en Guate no se quedan atrás. No hay que olvidar que la guerra civil de 1954-95 dejó una mancha de sangre que también provocó la circulación de miles de armas por todo el país aún en nuestros días.

Al llegar a Flores, toca buscar hotel. Tod@s l@s que vamos en la furgoneta somos jóvenes y queremos lo mismo, un sitio bara. Decidimos ir al mismo rancho con la esperanza, almenos entre un mexicano que había y yo (los más astutos como casi siempre en ese aspecto), que con tanta gente nos harían una buena rebaja. Al final poco conseguimos, y cosas de la vida, acabé compartiendo recámara con una israelita para ahorrar (no malpiensen que la muchacha no me gustaba).

Flores es un pueblecillo muy lindo. Turistico, sí, pero en temporada baja muy tranquilo. Se encuentra enmedio del no menos precioso lago del Petén, y se comunica con la vecina población de Santa Elena a través de un puente construido sobre un lago. La comida es un poco más cara que en México, pero con buen olfato puedes encontrar platos a precios razonables. Aunque el propietario del restaurante le vaya al pinche Real Madrid. Ya se sabe, nadie es perfecto, que le vamos a hacer. Después de una buena comida, a descansar! Mañana hay que pararse bien pronto para visitar la autentica joya de la corona de l@s mayas: Tikal.