dimarts, 24 de novembre de 2009

El llibre de la selva (part 2)

 Preguntant-me sobre si realment havia valgut la pena, lleganyut fins a les sabates, vaig pujar a les cinc tocades de la matinada a la furgoneta que havia de portar-me fins al jaciment arqueològic de Tikal. Durant el camí, la boira anava descobrint la selva més salvatge (valgui la redundància) que mai abans hagi vist. A quarts de set, ja entrava per la porta de Tikal, després de veure amb admiració i sorpresa la perillosa arribada d'un cocodril a un petit llac que es troba abans de l'entrada.





La primera impressió que un s'emporta d'allà, després de veure el rètol informatiu de l'entrada, és que serà un parc temàtic força gran. Però la veritat és que de parc temàtic res. El jaciment està força ben cuidat, si deixem de banda la mala educació d'alguns especimens que deixen brossa al terra. Les senyalitzacions són d'allò més clares, i els camins semblen bastant verges malgrat estar òbviament destinats al turisme de l'espai. Tikal és gran, molt gran. De fet, només està excavacat el 20% del jaciment total. La resta, a mirar al cel. I és que el govern de Guatemala ha tancat de moment l'aixeta i els arqueòlegs i antropòlegs locals no poden continuar indagant els secrets que amaga la selva de les terres altes del Petén. Una autèntica vergonya.



 


Malgrat la son, començo a passejar pel bell indret. A les primeres de canvi, trenco cap a la dreta i abandono el camí principal per anar a unes altres piràmides desertes. La gràcia de Tikal és que malgrat estar poc excavacat és tan gran que pots perdre't sense sortir del recinte però estant en la més absoluta soledat, franquejat només per una mar de vegetació verda i espessa. En aquests camins, l'únic que un veu a cantó i cantó és una espessa selva, amenitzada per sorollets d'animalets rarets. No és que no m'agradin eh, però hi ha alguns forats en la terra que em semblen poc fiables. Hores després, un guarda forestal em confirmarà els pitjors presagis: Poden ser d'una taràntula!!! El paio em diu amb aquella tranquil·litat llatinoamericana: -Mortales pueden serlo [les picades d'aquest bitxo], pero normalmente sólo aparecen de noche. Gràcies pel consell nanu, ja m'has fet decidir, avui dormo a l'hotelet de Flores!








Caminant caminant, un pot arribar a una piràmide o temple de vistes sublims. Algunes superen els 60 metres i ofereixen unes vistes genials de l'oceà de vegetació selvàtica. Fins i tot una cal escalar-la literalment per unes escales de fusta empinadíssimes i a prova dels més valents. No cal dir que un servidor les va pujar amb tot el seu amor i valentia habituals. Després hi ha la plaça principal del jaciment, que inclou dos temples, una espècie d'acròpolis i un joc de pilota. Es pot dir que és l'indret més semblant a les Rambles de Barcelona que es pot trobar a Tikal. I després, un servidor pren la guia que havia descarregat d'internet i s'aboca a la recerca dels llocs més recòndits i allunyats del centre de la joia maia.















En efecte, la part final de la meva excursió per Tikal fou la millor. Vaig caminar sol durant hores, admirant l'impressionant flora i fauna del millor tresor maia. Vaig tenir la ocasió de seguir (i perseguir) micos que grimpaven branquilló rere branquilló per l'espessa selva del Petén. Vaig escoltar amb una inquietud tènue com els gemecs d'una altra espècie de micos s'imposaven sobre l'espessa jungla. Vaig comprovar com la increïble frondosa selva era capaç d'absorbir la pluja sobre el meu sorprès caparró. Vaig emocionar-me fins al punt d'estar a punt de trencar a plorar. Vaig anar a Tikal. El tresor més ben guardat dels maies. Encara hi somio.