dijous, 26 de novembre de 2009

Música mestre!!!

Entre tanta batalleta dels meus records perduts en la inmensitat de la selva, en la blavor brillant del Carib, o en els múltiples tresors que amaga l'antiga Nueva España, sembla mentida que ja hagi tornat a disfrutar de la pàtria, és a dir, de meu llitet king size comodíssim, i no us hagi fet cinc cèntims de tot allò que estic sentint aquests dies de retorn a la grisa tardor mediterrània.



Com que això d'emular al geni de Francis Ford Coppola en la història paral·lela que va dirigir amb gran encert a la segona entrega de The Godfather no està a l'abast de gaires mortals, em llançaré a la meva modesta piscina i tractaré d'explicar cosetes d'aquí i d'allà, de manera que el blog passarà a ser com una història del temps present i del temps viscut a Mèxic. És molt probable que posant a Coppola com a llistó m'estimbi amb força facilitat. No pretenc guanyar cap Oscar, així que faré el que pugui.




I comencem parlant d'aquesta música tan celestial amb què el periodista esportiu Ramón Besa (n'hi ha alguns d'aquell ram que no són mediocres del tot) feia referència a la melodia que el Barça desplega sobre la gespa molt sovint. Dimarts passat, retrobament amb el Camp Nou després de mig any llarg sense visitar-lo. El rival, tot un campió d'Itàlia com l'Inter. El partit, un ser o no ser a l'aclamada 'Lliga de Txampinyons', altrament dita Champions League. El resultat, una melodia que només està a l'abast dels astres més  fabulosos de la galàxia (algú recorda la blanca??). Una música alegre, fresca, cuidada, ben trenada, pausada però intensa, i molt eficaç. Com a tots ens agradaria ser, vaja. Així les gasten a Can Barça. Que vagin passant.


Castellano: Entre tanta historieta de mis recuerdos perdidos en la inmensidad selvátia, o en el brillante azul del Caribe, o en los múltiples tesoros que esconde la vieja Nueva España, parece mentira que haya regresado ya a mi patria, eso es, a mi cama king size recomodísima, y no le haya contado todo lo que voy sintiendo estos días de retorno al gris otoño mediterráneo.

Esto de emular al genial Francis Ford Coppola en la historia paralela que con gran encierto dirigió en la segunda parte de El Padrino  es una tarea bastante compleja, así que me lanzaré a mi modesta piscina e intentaré contarles batallitas de aqui y de allá, convirtiéndose este blog desde ya en una especie de historia del tiempo presente y del tiempo vivido en México. Es muy posible que colocando a Coppola como listón me la pegue con mucha facilidad, No pretendo ganar ningún Oscar, así que haré lo que buenamente pueda.

Y empecemos la plática con esta musica tan celestial que despliega mi querido Barça muy a menuda. Sin ir más lejos, el pasado martes me reencontré con la magia de un partido en el Camp Nou tras meses alejado de ese santuario. El rival, todo un campeón de Italia como el Inter de Milán. El partido, un ser o no ser en la reconocida 'Liga de Champiñones', también conocida como Champions League. El resultado, una melodia que sólo está al alcance de los astros más grandes de la galaxia (alguien recuerda a la galaxia madridista?). Una musica alegre, fresca, cuidada, bien trenzada, pausada pero intensa, y muy eficaz. Como a todos nos gustaría ser, vaya. Así se las gastan en Can Barça. Que vayan pasando.