Un nou dia treu el cap. Divendres, faves tendres. Bé, a Mèxic diríem que de faves poques. Perquè només treure el cap pel mercat de la plaça on es trobava el meu hotel, un flaire a fritanga i a menjar de difícil digestió imbuïa l'ambient. De fet, els mexicans no tenen cap inconvenient en fotre's uns esmorzars farragosos amb coca-cola inclosa, així que l'estampa tampoc em va sorprendre gaire. Després de regatejar una mica, aconsegueixo que un taxi em porti al mirador de Pátzcuaro, des d'on es pot apreciar el magnífic llac que banya la zona, així com les imponents muntanyes que envolten la localitat.
Un cop apreciada la bella tranquil·litat d'aquell indret, vaig decidir turistejar fins a l'illa de Janitzio, que es troba al mig del llac i que té un poble molt visitat per les celebracions de muertos. I com que de fet vaig arribar allà pels voltants de l'1 de novembre, podeu imaginar com de ple estava ja tota la zona. Per arribar fins a Janitzio cal prendre una petita embarcació al moll de Pátzcuaro. I com és més o menys habitual, els que semblaven propietaris de l'embarcació portaven un pet com un timbal, quin riure!
La veritat és que Janitzio no és massa maco, el poblet és força petit i si no fos per la nostrada celebració de muertos i per l'emplaçament on es troba no tindria massa interès. Bé, i per l'estàtua de proporcions soviètiques que es troba al cim de l'illa. Dedicada a José Morelos, heroi nacional i fill de Michoacán, l'efígie té unes escales a l'interior que permeten escalar literalment fins al cap del patriota mexicà. A les parets, diversos murals il·lustren la vida, obra i miracles de l'aclamat Morelos. Ara que si el bo de'n Morelos alcés el cap i veiés com de perillosos eren els esglaons que et portaven fins al cim de l'estàtua, és possible que de l'esglai tornés al descans etern.
Després de sortejar als pesats venedors de tota mena de records, vaig enfilar-me de nou cap a Pátzcuaro. L'arribada al moll d'aquesta localitat em va fer comprendre que l'arribada de riuades de turistes àvids de celebrar el dia de muertos era imminent. Així que tocava marxar cap a caseta. Un bon tiberi a base d'estofat de carn de borrego boníssima va servir de colofó a la visita a un indret tranquil, maco, reposat, magnífic. La joia de les terres altes de Michoacán: Pátzcuaro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada